Blogger news

Los miembros de la organización denuncian una ‘política conservadora’ de la Audiencia

C. AGUSTÍN
El portavoz de la Asociación de Padres de Familia Separados, Carlos Prieto, denunció ayer «la política conservadora, trasnochada y machista» que lleva a cabo la Audiencia de Balears aludiendo a la «práctica habitual de revocar las custodias compartidas concedidas por los jueces de Primera Instancia» en favor de las madres.

Prieto calificó de «lamentable» este hecho ya que «nuestros hijos son víctimas de una guerra que no es nuestra».
Las declaraciones fueron realizadas durante una caravana protesta que celebró ayer la citada asociación en el centro de Palma.
El portavoz de la organización aseguró que «si bien es cierto que los jueces de Familia han comenzado a conceder custodias compartidas de forma habitual, la Audiencia, en concreto la Sección 4 y en particular algunas juezas, las revocan y, después, conceden la custodia a las mujeres».

«La Audiencia boicotea la aplicación de la custodia compartida en base a un argumento tan machista, trasnochado y discriminatorio como es que sólo las mujeres saben cuidar de los hijos». La caravana se concentró en torno a las 10.30 horas en el Moll Vell de Palma y sobre las 11.00 horas comenzó su recorrido por el centro de Palma: Avenidas, Plaça d’ Espanya, Passeig Mallorca, Passeig de es Born...

La citada asociación de padres defendió ayer «el papel de la mujer más allá del de mera ama de casa» tal y como difundió en una serie de octavillas que fue repartiendo a lo largo de la caravana.

En concreto, alegaron que «la Audiencia de Balears parece empeñada en mantener el papel de madre y ama de casa, ajenos a la evolución social del papel de la mujer y a su incorporación al mercado de trabajo».

Continúa el texto difundido por el reducido grupo que ayer se dio cita en la protesta que «hay mujeres con trabajos por turnos, con dedicaciones exclusivas en puestos de responsabilidad a las que otorgarles la custodia de sus hijos supone obligarlas a elegir entre renunciar a una prometedora carrera profesional o a que sus hijos sean criados por ‘canguros’. Y criticaron que la Audiencia considere «en el 99% de los casos» de separación que sea la mujer el progenitor «mejor y más capacitado» para asumir la custodia legal de los hijos.

Asociación de Padres Separados

http://www.ultimahora.es/segunda.dba?3367+7+428913

Carlos Prieto, Vicente Rivero y Jorge Mogollón, padres afectados por los procesos de divorcio.
Foto: Massutí


Varios padres de familia separados enumeran sus dificultades económicas tras pagar las pensiones a sus ex mujeres

I. OLAIZOLA. PALMA. Regina Vallés, responsable de la comisión de Familia del Colegio de Abogados, admite que hoy en día es muy difícil subsistir tras haber afrontado un proceso de divorcio: "Si hay hijos, normalmente la custodia es otorgada a la madre, que por lo tanto se queda con la casa familiar. El progenitor ha de afrontar una pensión alimenticia media de unos trescientos euros mensuales. Los problemas comienzan cuando el padre separado ha de buscarse un lugar para vivir de alquiler que le puede suponer unos 600 euros mensuales. A estos le añades los 300 de la pensión alimenticia más la parte que le corresponda del pago pendiente de la hipoteca del domicilio familiar y te encuentras con situaciones dramáticas en sueldos medios de 1.500 euros mensuales".
"La solución pasa muchas veces por retornar a la casa de los padres o, como en los tiempos universitarios, compartir piso con otras personas que se encuentren en la misma situación", revela la letrada.
En otras comunidades es más corriente el pago de la pensión compensatoria, pensada para los casos en que uno de los cónyuges resulte perjudicado por el cese de la convivencia. Vallés aclara que esta pensión complementaria la incluyó el legislador en el año 81, cuando se promulgó la ley del divorcio, para atender casos flagrantes de mujeres de avanzada edad y con escasa cualificación profesional que, tras un periodo largo de matrimonio, quedaban en una situación económica muy desfavorable. "En Balears ya casi no se concede ya que, en esta comunidad, es raro que una persona de cuarenta años permanezca en paro más de uno o dos años".
"De todas formas, en todo trámite de divorcio cada sentencia tiene que ser como un traje a medida y muchas veces los jueces no actúan como buenos sastres", denuncia la responsable de la comisión de Familia.
"He conseguido sobrevivir al proceso de mi divorcio gracias a que tengo un buen sueldo, soy ingeniero de Telefónica, tenía un colchón de diez millones ahorrados, una casa pagada, sin cargos ni hipoteca, y a que soy una persona austera, acostumbrada a vivir sin grandes gastos", cuenta su historia personal Vicente Rivero.
Cuando se separó en el año 2002 tenía tres hijos: un niño de 14 años, una niña de 12 y la pequeña, de nueve años. Afirma que los tres hijos pidieron vivir con él, pero que el juez le dio la tutela de la menor a la madre. "Menos mal que la casa estaba pagada y que mi salario es alto, ya que tenía que hacer frente a una pensión alimenticia para mi hija de trescientos euros, otra compensatoria para mi ex mujer de 260, el pago de una casa en alquiler digna en la que vivir con mis dos hijos más el gasto en exclusiva de la manutención de los dos mayores", recuerda.
Dos años después las cosas se agravaron cuando le quitaron la custodia de su hija mayor. "Me encontré con que tenía que abonar dos pensiones alimenticias en vez de una más la compensatoria, en total más de mil euros. A esta cantidad había que añadir unos 600 euros del piso del alquiler y correr con todos los gastos de manutención, educación y ocio de mi hijo", recuerda Vicente.
En 2005, siempre según el testimonio del padre, le devolvieron la custodia de su hija mayor y la madre cerró el domicilio familiar para trasladarse a vivir a Málaga con la pequeña. Un año después salió la sentencia de divorcio que autorizaba al uso de la vivienda familiar a Vicente y a su dos hijos, aunque ésta se retrasó hasta junio del pasado año. "Fueron dos años y medio pagando alquiler cuando tenía mi casa ahí, cerrada, sin poder entrar en ella", recuerda con amargura Vicente.
En la actualidad, la situación del ingeniero de Telefónica es un poco más desahogada: "No pago alquiler, aunque me hago cargo en exclusiva de la manutención de los dos mayores y sigo pasando una pensión alimenticia por la pequeña de 360 euros más la compensatoria para mi mujer de 290".
"Pese a que la ley establece que cada progenitor pague porcentualmente a sus ingresos la parte que le toque para la manutención de los hijos, en realidad soy yo el que está haciendo todo el desembolso con los que viven conmigo, además del dinero que cada mes paso para la pequeña de Málaga", denuncia.
La situación de Carlos Prieto, secretario general de la Asociación de Padres de Familia Separados de Balears (APFSB) también es crítica tras un proceso de separación largo y plagado de incidencias. Ahora, echando una mirada atrás, Carlos tiene una idea bien clara en la cabeza: "En los divorcios la situación está desequilibrada porque se ponen todas las trabas posibles para que un padre pueda rehacer su vida si su ex mujer no se lo permite".
Pero, ¿qué es lo que ha pasado para justificar esta amargura y esta desconfianza hacia los tribunales de justicia. Carlos es contundente. "Las custodias se dan siempre a la mujer sin valorar cuál de los dos progenitores es mejor. Si éstas fueran más equilibradas, se fomentaría más la conciliación previa. Además, las pensiones se fijan sin valorar que los padres también tienen que darle un techo a sus hijos o sin tener en cuenta si paga una hipoteca por la casa familiar. Por tanto, se está fomentando que dependan de la buena voluntad de sus ex mujeres para rehacer sus vidas lo que propicia que muchos padres sigan mirando atrás con odio o tristeza mientras sus antiguas parejas rehacen su vida en la casa que ellos pagan".
"En el año 2000 se inició el proceso de separación, cuando mi hija contaba con seis meses de edad. Tras unos años en los que pasó de todo, con incumplimiento del régimen de visitas, denuncias de violencia doméstica e incluso de agresión sexual, en febrero de 2007, con un informe psicológico de por medio, el juzgado dictaminó que la niña debía vivir conmigo. No obstante, la Audiencia Provincial revocó esta sentencia y volvió a otorgarle la custodia a la madre", recuerda.
Y en la actualidad la situación de Carlos es insalvable. "Gano unos 2.200 euros mensuales a los que hay que descontar los 650 euros que paso a mi ex mujer por la pensión alimenticia de la niña que la Audiencia me incrementó inexplicablemente en un 30% en noviembre, los 470 euros que todavía pago por la hipoteca de la casa que compré con mi ex mujer, los 690 euros de la hipoteca de la nueva casa donde estoy intentando rehacer mi vida con mi segunda mujer y que compramos sin sospechar que me iban a subir la pensión, más los 400 euros del préstamo que pedí para arreglar la casa familiar que mi ex mujer dejó inhabitable tras una sentencia de febrero de 2007 que me daba la custodia y un uso de la vivienda que luego fueron revocadas. En total suman 2.210 euros mensuales, por encima de mis ingresos habituales. Cometí el error de intentar rehacer mi vida tras la separación y eso, en España, si la mujer no colabora, sólo puede permitírselo divorciados como Jesulín o los Albertos", recalca.
El caso de Jorge Mogollón, un humilde instalador de gas, fue más dramático. En 2003 se separó de su mujer tras descubrir que su hija recién nacida era alcohólica fetal, una consecuencia de los problemas con la bebida que afirma que padecía su ex mujer.
"Me fui de casa y tuve que afrontar unos gastos que no podía asumir de ninguna de las maneras: pagaba 600 euros por la hipoteca del domicilio familiar en el que vivían mi ex mujer y mis dos hijos, otros 400 en concepto de pensión alimenticia y otros doscientos como compensatoria para mi mujer, que no trabajaba. Con mi sueldo de instalador no me llegaba y me tuve que ir a vivir dentro de mi coche", rememora Jorge.
En el interior de su vehículo pasó cerca de tres años y su caso saltó a los medios de comunicación, lo que propició que el encargado de su empresa se compadeciese y le facilitase un lugar en las oficinas en el que poder dormir.
"En 2007 dejé de pagar los 600 euros de la hipoteca del domicilio familiar y el banco embargó el piso. Mi mujer se fue a vivir con los niños al domicilio de su madre en Madrid y yo le sigo pasando cuatrocientos euros al mes para la manutención de los niños. La pensión compensatoria dejé de pagarla porque la madre comenzó trabajar y porque a mí, con el gasto añadido del alquiler, ya me va todo un poco justo", concluye Jorge.


Ver mapa más grande
convocatoria de manifestació per a la igualtat i la Custodia Compartida
Barcelona dia 5 d'abril

ITINERARI

Plaça Catalunya, Carrer Fontanella, Via Laitena, Plaça Sant Jaume, Carrer del Bisbe, Plaça Garriga Bahs, Carrer del Bisbe, Plaça Nova, Avinguda de la Catedral, Carrer dels Arcs, Plaça de Carles Sunyer, Avinguda Portal de l'Angel, Plaça Catalunya

La lentitud del sistema judicial i el no reconeixement de la comunitat científica fan que moltes famílies estiguin separades durant anys

ANTONI MATEU. Palma

Molts de pares separats s'hauran sentit identificats amb aquella escena en què Dustin Hoffman, a Kramer contra Kramer, no se'n sap desfer per trencar un ou i estrellar-lo dins la paella, poc temps després que la seva dona l'hagués abandonat a ell i també al seu fill de pocs anys.

El 1979, aquella pel·lícula de Robert Benton fou valedora de cinc Oscar. Ben segur que, dins els criteris que es feren servir, perquè aquell film rebés tants de guardons, hi degué tenir un pes important el fet que la societat americana del moment s'identificàs amb la història que es contava.

La societat mallorquina encara es torbaria uns anys a viure situacions semblants a aquella de manera habitual. Els «traumes» per les separacions matrimonials i els conflictes per la custòdia pels fills no es donà a Mallorca fins a finals dels any vuitanta.

«Aquell és fill de pares separats» deia fluix i mig d'amagat qualque al·lot a un company de classe mentre passava pena que la resta d'alumnes se'n temessin.

En l'actualitat, el fet que els fills visquin només amb un dels progenitors i que l'altre els visiti de manera regular succeeix arreu arreu. Aquests nous models socials, però, han comportat noves problemàtiques. De poc ençà, se sent parlar molt de la Síndrome d'Alienació Parental (SAP). Fins i tot, les sèries de televisió de moda inclouen personatges i capítols que tracten aquest tema.

La SAP no és altra cosa que el rebuig que els fills senten cap a un dels seus progenitors arran d'un procés de separació. Aquest sentiment,però, és induït. És a dir, que un dels dos progenitors -anomenat alienador- manipula el fill amb la finalitat que desjecti la seva antiga parella i, en els casos més greus, arribi a odiar-lo.

«De SAP, se'n distingeixen tres graus: lleu, moderada i greu. Conec casos en què un pare o una mare, a causa de no haver pogut pair una separació, inflen tant el cap del seu infant, que aquell al·lot acaba per no voler veure el progenitor durant anys», explica la psicòloga clínica Joana Aina Siquier.

El concepte de SAP s'encunyà el 1985, a EUA, quan el psiquiatre Richard Gardner descrigué una sèrie de conductes en infants que rebutjaven algun dels seus pares. «El que el pare alienador pretén és 'esborrar' l'altre progenitor de la vida del seu fill fins al punt que, en casos greus, els fills arriben a inventar suposats abusos sexuals», deia Gardner.

«Hem de tenir en compte, però, que no tots aquells processos en què un pare o una mare volen trencar el vincle amb l'altre progenitor és fruit d'una SAP. Hi ha infants que han estat víctimes d'abusos o maltractament i, per tant, no queda altre remei que posar obstacles perquè aquell pare maltractador tingui contacte amb els seus fills», avisa la psicòloga Siquier.

«Allò cert és que ni l'Organització Mundial de la Salut, ni la comunitat científica, han reconegut aquesta síndrome. Tanmateix, però, qualsevol psicòleg està capacitat per detectar allò que és una manipulació i si els tècnics detecten que aquest fenomen existeix, s'ha d'actuar amb contundència. El règim de visites que el pare que no té la custòdia dels fills, no es pot rencar així com així», diu Siquier.

«En tot aquest tema, -comenta la psicòloga especialitzada- s'ha de mirar molt prim. Algunes organitzacions de pares separats han fet bandera de la SAP per reclamar les custòdies dels seus fills. En alguns processos, s'ha detectat que a més del suposat benestar pels fills, hi intervenien altres interessos, com són habitatge, despeses o altres temes econòmics».

L'Associació per a la Defensa del Menor contra la Síndrome d'Alienació Parental (ADMESAP) es constituí ara fa uns quants anys a Mallorca. Els seus 18 socis actuals poden compartir experiències i obtenir assessorament legal. Per a molts, aquesta associació ha suposat poder posar un nom al seu patiment.

«En un primer moment, tu que ets l'afectat pateixes en silenci, fins i tot estàs empegueït de dir-ho als de més a prop. Llavors, però t'adones que hi ha molta gent en la teva mateixa situació», explica Lina Serra, una afectada de sa Pobla.

«Tradicionalment s'ha associat el SAP més a homes que no a dones. A la nostra associació, però, hi ha 10 pares afectats i 8 mares. El nombre, per tant està equilibrat», explica José Manuel Moreno, un altre afectat de Palma.

«Quan el meu fill em va dir que se'n volia anar a viure amb son pare, em va caure l'ànima als peus -explica una dona que fa cinc anys que no veu els seus dos fills i que s'estima més que la seva identitat no aparegui als mitjans per no perjudicar els processos judicials que té començats. El meu exhome té influència econòmica i jo, just just arrib a final de mes. He comprovat que qui té doblers pot comprar els fills».

«En una ocasió, quan encara tenia la custòdia del fill major, son pare el tornà a ca nostra després d'un visita i comparegué amb el cap ple de metxes. Només tenia 12 anys, jo l'havia privat que es tenyís el cap i son pare li ho consentí. És molt mal de fer lluitar contra això», diu aquesta dona anònima.

«Al principi, et culpabilitzes tu mateix. Llavors, acabes resignant-te. D'aquí a un parell de mesos el fill gran farà devuit anys. Aquesta és la meva esperança. Que ell, de manera lliure i voluntària, vulgui tornar a restablir el contacte amb mi. Baldament tot es compongui, però, qui és que em tornarà els anys de patiment que jo he hagut de passar i les nits en què he estat tota sola, plorant? I el que és més important: una persona m'ha privat de veure com creixien els meus fills i he hagut de patir alguna vegada que els m'he topat pel carrer, colçades i insults dels meus propis fills.

Quan tot això hagi passat, només desig una cosa. I és que per res del món voldria que la salut mental dels al·lots es ressentís després que algú els hagi injectat tant d'odi cap a la seva mare», diu plorosa aquesta dona d'una quarantena d'anys.




Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?3479+3+200384

25/03/2008
Llengua
Joan Melià: Foc de llengua

Reproduït de www.diaridebalears.cat
Foc de llengua
Se sol associar al literat anglès Samuel Johnson (1709-1784) l'afirmació que «el patriotisme és el darrer refugi d'un pocavergonya», tot i que aquest aforisme no apareix en el seu The Patriot (1774), on fa una dura crítica dels falsos patriotes, sinó que l'hi atribueix el seu biògraf i amic, James Boswell (Life of Johnson, 1791), el qual aclareix que Johnson no parla del patriotisme de qui professa una real i generosa estima al seu país, sinó a aquell que hi recorre per camuflar-s'hi.
Una de les marques de qualitat més habituals i inevitables del patrioterisme espanyol és l'exuberant animadversió a tot quant té relació amb el català. En serveix de bon exemple la notícia, apareguda no fa gaire, en què s'informava que Carlos Delgado, el batle de Calvià, ha fet públiques les seves condicions per donar suport a la candidatura de Rosa Estaràs com a presidenta del PP balear. Entre les cinc condicions que posa, una és la decapitació -excepte de qui n'hagi de ser a partir d'ara el líder- de la cúpula balear del PP (deuen haver de donar pas als populars representants de la «nueva Mallorca», vista la seva habilitat per ocupar, darrerament, les portades dels diaris). Una altra, el compromís de no pactar amb partits com UM o, no caldria exigir-ho, el PSM. Les altres tres fan referència a la llengua: a) modificació de l'Estatut perquè es declarin llengües oficials el castellà i, en lloc del català, el balear; b) derogació de la Llei de normalització lingüística; i c) establiment de tres línies educatives (en castellà, en «balear» i bilingüe).
Vist l'ampli protagonisme que dóna a la llengua, devem haver de considerar que, per al senyor Delgado, el principal problema del PP a les Illes Balears deriva del tracte que ha donat al tema de la llengua. Malament anam, si considera que és aquest el problema i no altres que no cal enumerar perquè tots els tenim ben presents (des dels que ens evoquen el monjo rus famós per la mida dels seus atributs i altres sants i falsos beats, fins a l'obertura de vies de comunicació d'inspiració veneciana enmig de Palma o declaracions que a tal hora d'un dilluns qualcú era al seu despatx). Malament anam, si entre els votants d'aquest partit són numèricament significatius els que també perceben la primacia del català en la llista dels seus problemes.
Ara resulta que la dignificació del PP es troba desenterrant una polèmica pràcticament del tot superada ja pel pes contundent de l'evidència. Així i tot, poca credibilitat deu tenir defensant la llengua de Mallorca un batle que, poc després d'accedir al càrrec, declarà que es negava a parlar en «mallorquí» per semblar millor polític, que aquest era el seu bilingüisme i que si a qualcú no li agradava, que no el votàs; o que en el primer pressupost que va aprovar reduís a mil euros la ja prèviament minsa assignació municipal a normalització lingüística. Proposant que oficialment la nostra llengua rebi el nom «balear», que ningú no diu (llevat dels del Círculo Balear), en el fons deu pensar que facilita una segregació que, si es produeix, debilitarà les possibilitats de supervivència futura de la nostra llengua (en aquest sentit no és igual fer part d'una comunitat lingüística de 700.000 persones que d'una de 10 milions).
Esperem que la pols que puguin aixecar amb l'arnada polèmica lingüística no n'amagui les intencions últimes i no impedeixi que el PP pugui, qualque dia, arribar a ser un partit com Déu mana (dic «Déu» i no dic la conferència episcopal, que segur que no pensen igual).
La «nueva Mallorca», que alguns tant lloaven, bastida sobre l'especulació, la hipocresia i el cinisme, comença a fer ull. Uns fugen escapats i altres, després d'uns resultats electorals gens falaguers, volen aixecar cortines de fum; i ja sabem que n'hi ha que creuen que el foc de llengua, en aquest país, fa bon fum.
Aquesta proposta constitueix una altra cara del polièdric «sin complejos» que aquests anys hem patit. Precisament, fa pocs dies, el seu promotor, un dels més sinistres patrioters espanyols actuals, ens n'ha mostrat una de les versions fins ara més macabres en afirmar -després de cinc anys de guerra, de mig milió de morts i de dos milions de refugiats- que, a l'Iraq, la situació tot i no ser «idíl·lica» és «molt positiva».
En qualsevol cas, sempre ens podem refugiar en el literari conhort que, allà on no arriba el seny dels electors o la justícia, hi arribin les Benignes (Compassives, Eumènides o Fúries, que tots aquests noms i més, si no vaig errat, reben): «Les Compassives havien trobat el meu rastre», són les darreres paraules de Maximilien Aue, el narrador protagonista de Les benignes, de Jonathan Littell.
Joan Melià. filòleg

Posted by Picasa

Barreter d'ofici, vivia amb la seva família a Palma, davant l'església de Sant Nicolau Vell.

Començada la germania, el lloctinent Miquel de Gurrea va acusar-lo de conspiració, i l'empresonà el 6 de febrer de 1521. Això precipità els esdeveniments i l'endemà va ser alliberat per la força. El 15 de febrer de 1521 partí cap a València per tal de conèixer l'organització de la Germania valenciana i per anar a la cort. Juntament amb Pau Casesnoves, cirurgià d'Inca, va donar suport a l'arbitratge fet per Ferran el Catòlic (1521), favorable als forans.

Durant la revolta alliberà els esclaus i intentà l'ocupació d'Alcúdia, que resistí diversos setges. L'octubre de 1522, s'enfrontà a les tropes reials, que havien desembarcat a Alcúdia, a Son Fornari (sa Pobla) amb el resultat de més de mil morts. Es refugià a Palma, juntament amb molts de forans, on resistiren el setge de l'exèrcit reial fins al 7 de març del 1523 que capitularen.

Joanot Colom fou empresonat dos mesos al castell de Bellver i degollat, arrossegat i esquarterat el 3 de juny. Els quarters del seu cos foren exposats damunt quatre pilars construïts a diferents llocs de la ciutat, inclosa la Porta Pintada. En aquesta hi hagué el cap exposat durant segles dins una gàbia posada a una fornícula, perquè els veiessin els forans en arribar a la ciutat. La seva execució encetà la repressió contra la Germania. La casa de Colom fou enderrocada i el solar sembrat de sal i a l'indret actualment hi ha una làpida commemorativa col•locada durant la I República, on anualment es ret un homenatge als agermanats.

Afortunadament i de la mà d’aquells qui primen els que fers socials i la sostenibilitat, en el discurs polític comencem a escoltar veritats. Semblava ensopit i estúpid encarar la convocatòria amb sols dues propostes; la de la oligarquia instal·lada entorn del poder i la d’aquells amb un discurs foll encapirotat en escampar catastrofisme.
La frescor que personalment em transmet escoltar en el discurs polític la veritat, com ho fa, m’estimula a reflexionar (experiència que recomano encoratjadament) (optimitza la circulació sanguínia).
Reflexionar entorn el panorama multimèdia, la historia de la humanitat, el paper dels nous mitjans de comunicació en aquestes properes eleccions i la esperança de veure avançar la societat cap a l’estat del benestar. Deu ni do. Quasi res.
Qui s’hi apunta?
Se sent un bull, qualque cosa passa, serà que aquest nou segle ens ha situat a la cresta d’una nova onada sociològica?

;;