Joanot Colom

En un extens comunicat de premsa, signat a Palma de Mallorca el 31 de març de 2008, William Vega, president d’ASOCOLOMBIA –Asociación Colombia Unida en Baleares-, una entitat creada l’any 2005, amb seu social a la Costa d’en Blanes, dins el terme municipal de Calvià, manifesta una opinió relacionada amb “La inmersión lingüística del catalán en Baleares. El Foro de la Inmigración. Y una propuesta para integrar la Plataforma en Defensa del Castellano”, en uns termes tan durs que provoquen la resposta contundent de qui és, i ha estat des de fa dècades, l’ànima del programa intercultural “Vivim Plegats”, el marratxiner Guillem Ramis i Moneny.

Vet ací el text íntegre de la resposta:

“Senyor William Vega,

Comprenc molt bé que vulgueu defensar els vostres drets, però al mateix temps us deman que respecteu els nostres drets, els dels habitants que des de fa segles ens trobam a les Illes Balears.

Així com tenim avui l'ús del nostre idioma (català de les Illes = mallorquí, menorquí, eivissenc ...) us sembla que pot subsistir? Aquí el castellà és idioma oficial perquè l'any 1715 perdérem una guerra, ho sabíeu? Avui el seu ús pràctic s'està perdent. Si no és protegit de manera extraordinària desapareixerà en poques generacions.

Jo, a tots els immigrants - que siau benvinguts - us deman només això:
QUE ENS RESPECTEU, si també voleu ser respectats. Si els vostres fills i filles a l'escola aprenen català (el qual és evident que es troba en inferioritat de medis) reben un gran do: JA MAI NINGÚ ELS DIRÀ QUE SÓN ESTRANYS O FORASTERS EN AQUESTA TERRA. Al contrari, si tirau endavant les vostres polítiques lingüístiques proteccionistes del castellà, contribuïu molt a separar les comunitats que viuen a Mallorca.

Personalment he treballat molt l'aspecte de la interculturalitat a la nostra terra. L'any 2001, des de la Conselleria d'Educació vaig organitzar un equip de monitors de diferents nacionalitats que anaven per les escoles a parlar amb els infants sobre com conviure totes les races i llengües a la nostra terra, i sempre que era possible, ho ensenyaven en català, tot i ser d'origen colombià, argentí, brasiler, nordamericà, japonès, senegalès, nigerià, etc. Traduírem la Carta de la Terra primerament en català per ser així treballada a l'escola, però també en molts altres idiomes per continuar el treball a casa amb els seus pares.

La meva més gran satisfacció com a mestre és el record d'una anècdota que avui ja és un fet molt repetit a Mallorca. Jo, que vaig néixer en temps de dictadura i de repressió del català (el vaig aprendre a escriure quan ja tenia 22 anys i des d'una universitat fora d'Espanya) ensenyava la meva - més ben dit, la nostra - llengua als meus alumnes i record clarament un dia que redactàvem una carta per a altres escoles amb les quals ens relacionàvem de Colòmbia, Canadà, Brasil, Romania, Senegal i Austràlia. Els alumnes redactaven un text que jo transcrivia en CATALÀ a la pissarra i a la meva dreta l'alumna Soraya l'escrivia en ÀRAB i a l'esquerra l'alumna Teresa l'escrivia en xinès. Contemplant el mapa del món els alumnes simplement deien: SOM CIUTADANS DEL MÓN. Ara bé, per arribar a ser ciutadans del món cal estar igualment arrelats a la terra on vius i aquí aquesta terra s'anomena Mallorca. Espanya és una entitat política afegida més tard.

Us ho deman de tot cor. Lluitau amb nosaltres. No vingueu amb principis exclusivistes. Estimau Mallorca, la terra on ara viviu. Intentau comprendre per què encara hi ha gent aquí que lluita i s'esforça per mantenir la llengua dels seus pares i padrins. No us és un exemple i un repte el cas de tantes terres d'on veniu on la llengua que parlaven els vostres avantpassats va ser aniquilada per una altra llengua invasora i imperial?

Senyor William, tant de bo vulgui entendre les meves sinceres paraules i en puguem continuar parlant. Sàpiga que li escric conscientment en català perquè vostè i jo vivim ara i avui a Mallorca i el vull considerar un igual i no un foraster amb una altra llengua. Jo, com molts mallorquins que de veritat estimen la terra, estic convençut que els nous habitants de Mallorca podeu fer molt per al bé d'aquesta terra i dels vostres pobles del món.

Amb els millor sentiments

Guillem Ramis
mestre d'escola jubilat

cebramcat | 16 Maig, 2008 00:21 | Compartir:

25/03/2008
Llengua
Joan Melià: Foc de llengua

Reproduït de www.diaridebalears.cat
Foc de llengua
Se sol associar al literat anglès Samuel Johnson (1709-1784) l'afirmació que «el patriotisme és el darrer refugi d'un pocavergonya», tot i que aquest aforisme no apareix en el seu The Patriot (1774), on fa una dura crítica dels falsos patriotes, sinó que l'hi atribueix el seu biògraf i amic, James Boswell (Life of Johnson, 1791), el qual aclareix que Johnson no parla del patriotisme de qui professa una real i generosa estima al seu país, sinó a aquell que hi recorre per camuflar-s'hi.
Una de les marques de qualitat més habituals i inevitables del patrioterisme espanyol és l'exuberant animadversió a tot quant té relació amb el català. En serveix de bon exemple la notícia, apareguda no fa gaire, en què s'informava que Carlos Delgado, el batle de Calvià, ha fet públiques les seves condicions per donar suport a la candidatura de Rosa Estaràs com a presidenta del PP balear. Entre les cinc condicions que posa, una és la decapitació -excepte de qui n'hagi de ser a partir d'ara el líder- de la cúpula balear del PP (deuen haver de donar pas als populars representants de la «nueva Mallorca», vista la seva habilitat per ocupar, darrerament, les portades dels diaris). Una altra, el compromís de no pactar amb partits com UM o, no caldria exigir-ho, el PSM. Les altres tres fan referència a la llengua: a) modificació de l'Estatut perquè es declarin llengües oficials el castellà i, en lloc del català, el balear; b) derogació de la Llei de normalització lingüística; i c) establiment de tres línies educatives (en castellà, en «balear» i bilingüe).
Vist l'ampli protagonisme que dóna a la llengua, devem haver de considerar que, per al senyor Delgado, el principal problema del PP a les Illes Balears deriva del tracte que ha donat al tema de la llengua. Malament anam, si considera que és aquest el problema i no altres que no cal enumerar perquè tots els tenim ben presents (des dels que ens evoquen el monjo rus famós per la mida dels seus atributs i altres sants i falsos beats, fins a l'obertura de vies de comunicació d'inspiració veneciana enmig de Palma o declaracions que a tal hora d'un dilluns qualcú era al seu despatx). Malament anam, si entre els votants d'aquest partit són numèricament significatius els que també perceben la primacia del català en la llista dels seus problemes.
Ara resulta que la dignificació del PP es troba desenterrant una polèmica pràcticament del tot superada ja pel pes contundent de l'evidència. Així i tot, poca credibilitat deu tenir defensant la llengua de Mallorca un batle que, poc després d'accedir al càrrec, declarà que es negava a parlar en «mallorquí» per semblar millor polític, que aquest era el seu bilingüisme i que si a qualcú no li agradava, que no el votàs; o que en el primer pressupost que va aprovar reduís a mil euros la ja prèviament minsa assignació municipal a normalització lingüística. Proposant que oficialment la nostra llengua rebi el nom «balear», que ningú no diu (llevat dels del Círculo Balear), en el fons deu pensar que facilita una segregació que, si es produeix, debilitarà les possibilitats de supervivència futura de la nostra llengua (en aquest sentit no és igual fer part d'una comunitat lingüística de 700.000 persones que d'una de 10 milions).
Esperem que la pols que puguin aixecar amb l'arnada polèmica lingüística no n'amagui les intencions últimes i no impedeixi que el PP pugui, qualque dia, arribar a ser un partit com Déu mana (dic «Déu» i no dic la conferència episcopal, que segur que no pensen igual).
La «nueva Mallorca», que alguns tant lloaven, bastida sobre l'especulació, la hipocresia i el cinisme, comença a fer ull. Uns fugen escapats i altres, després d'uns resultats electorals gens falaguers, volen aixecar cortines de fum; i ja sabem que n'hi ha que creuen que el foc de llengua, en aquest país, fa bon fum.
Aquesta proposta constitueix una altra cara del polièdric «sin complejos» que aquests anys hem patit. Precisament, fa pocs dies, el seu promotor, un dels més sinistres patrioters espanyols actuals, ens n'ha mostrat una de les versions fins ara més macabres en afirmar -després de cinc anys de guerra, de mig milió de morts i de dos milions de refugiats- que, a l'Iraq, la situació tot i no ser «idíl·lica» és «molt positiva».
En qualsevol cas, sempre ens podem refugiar en el literari conhort que, allà on no arriba el seny dels electors o la justícia, hi arribin les Benignes (Compassives, Eumènides o Fúries, que tots aquests noms i més, si no vaig errat, reben): «Les Compassives havien trobat el meu rastre», són les darreres paraules de Maximilien Aue, el narrador protagonista de Les benignes, de Jonathan Littell.
Joan Melià. filòleg