Joanot Colom

ANTONI MATEU. Palma

Molts de pares separats s'hauran sentit identificats amb aquella escena en què Dustin Hoffman, a Kramer contra Kramer, no se'n sap desfer per trencar un ou i estrellar-lo dins la paella, poc temps després que la seva dona l'hagués abandonat a ell i també al seu fill de pocs anys.

El 1979, aquella pel·lícula de Robert Benton fou valedora de cinc Oscar. Ben segur que, dins els criteris que es feren servir, perquè aquell film rebés tants de guardons, hi degué tenir un pes important el fet que la societat americana del moment s'identificàs amb la història que es contava.

La societat mallorquina encara es torbaria uns anys a viure situacions semblants a aquella de manera habitual. Els «traumes» per les separacions matrimonials i els conflictes per la custòdia pels fills no es donà a Mallorca fins a finals dels any vuitanta.

«Aquell és fill de pares separats» deia fluix i mig d'amagat qualque al·lot a un company de classe mentre passava pena que la resta d'alumnes se'n temessin.

En l'actualitat, el fet que els fills visquin només amb un dels progenitors i que l'altre els visiti de manera regular succeeix arreu arreu. Aquests nous models socials, però, han comportat noves problemàtiques. De poc ençà, se sent parlar molt de la Síndrome d'Alienació Parental (SAP). Fins i tot, les sèries de televisió de moda inclouen personatges i capítols que tracten aquest tema.

La SAP no és altra cosa que el rebuig que els fills senten cap a un dels seus progenitors arran d'un procés de separació. Aquest sentiment,però, és induït. És a dir, que un dels dos progenitors -anomenat alienador- manipula el fill amb la finalitat que desjecti la seva antiga parella i, en els casos més greus, arribi a odiar-lo.

«De SAP, se'n distingeixen tres graus: lleu, moderada i greu. Conec casos en què un pare o una mare, a causa de no haver pogut pair una separació, inflen tant el cap del seu infant, que aquell al·lot acaba per no voler veure el progenitor durant anys», explica la psicòloga clínica Joana Aina Siquier.

El concepte de SAP s'encunyà el 1985, a EUA, quan el psiquiatre Richard Gardner descrigué una sèrie de conductes en infants que rebutjaven algun dels seus pares. «El que el pare alienador pretén és 'esborrar' l'altre progenitor de la vida del seu fill fins al punt que, en casos greus, els fills arriben a inventar suposats abusos sexuals», deia Gardner.

«Hem de tenir en compte, però, que no tots aquells processos en què un pare o una mare volen trencar el vincle amb l'altre progenitor és fruit d'una SAP. Hi ha infants que han estat víctimes d'abusos o maltractament i, per tant, no queda altre remei que posar obstacles perquè aquell pare maltractador tingui contacte amb els seus fills», avisa la psicòloga Siquier.

«Allò cert és que ni l'Organització Mundial de la Salut, ni la comunitat científica, han reconegut aquesta síndrome. Tanmateix, però, qualsevol psicòleg està capacitat per detectar allò que és una manipulació i si els tècnics detecten que aquest fenomen existeix, s'ha d'actuar amb contundència. El règim de visites que el pare que no té la custòdia dels fills, no es pot rencar així com així», diu Siquier.

«En tot aquest tema, -comenta la psicòloga especialitzada- s'ha de mirar molt prim. Algunes organitzacions de pares separats han fet bandera de la SAP per reclamar les custòdies dels seus fills. En alguns processos, s'ha detectat que a més del suposat benestar pels fills, hi intervenien altres interessos, com són habitatge, despeses o altres temes econòmics».

L'Associació per a la Defensa del Menor contra la Síndrome d'Alienació Parental (ADMESAP) es constituí ara fa uns quants anys a Mallorca. Els seus 18 socis actuals poden compartir experiències i obtenir assessorament legal. Per a molts, aquesta associació ha suposat poder posar un nom al seu patiment.

«En un primer moment, tu que ets l'afectat pateixes en silenci, fins i tot estàs empegueït de dir-ho als de més a prop. Llavors, però t'adones que hi ha molta gent en la teva mateixa situació», explica Lina Serra, una afectada de sa Pobla.

«Tradicionalment s'ha associat el SAP més a homes que no a dones. A la nostra associació, però, hi ha 10 pares afectats i 8 mares. El nombre, per tant està equilibrat», explica José Manuel Moreno, un altre afectat de Palma.

«Quan el meu fill em va dir que se'n volia anar a viure amb son pare, em va caure l'ànima als peus -explica una dona que fa cinc anys que no veu els seus dos fills i que s'estima més que la seva identitat no aparegui als mitjans per no perjudicar els processos judicials que té començats. El meu exhome té influència econòmica i jo, just just arrib a final de mes. He comprovat que qui té doblers pot comprar els fills».

«En una ocasió, quan encara tenia la custòdia del fill major, son pare el tornà a ca nostra després d'un visita i comparegué amb el cap ple de metxes. Només tenia 12 anys, jo l'havia privat que es tenyís el cap i son pare li ho consentí. És molt mal de fer lluitar contra això», diu aquesta dona anònima.

«Al principi, et culpabilitzes tu mateix. Llavors, acabes resignant-te. D'aquí a un parell de mesos el fill gran farà devuit anys. Aquesta és la meva esperança. Que ell, de manera lliure i voluntària, vulgui tornar a restablir el contacte amb mi. Baldament tot es compongui, però, qui és que em tornarà els anys de patiment que jo he hagut de passar i les nits en què he estat tota sola, plorant? I el que és més important: una persona m'ha privat de veure com creixien els meus fills i he hagut de patir alguna vegada que els m'he topat pel carrer, colçades i insults dels meus propis fills.

Quan tot això hagi passat, només desig una cosa. I és que per res del món voldria que la salut mental dels al·lots es ressentís després que algú els hagi injectat tant d'odi cap a la seva mare», diu plorosa aquesta dona d'una quarantena d'anys.