Blogger news




En relació amb l'homeopatia, Manel Gomàriz, membre de l'Associació Drets Humans de Mallorca, hi tramet aquest escrit que val la pena de reproduir:

“Vos escric perquè a Espanya, de bell nou, s'està produint un altre atac a les medecines complementàries, i en aquesta ocasió es tracta de l'Homeopatia.

Succeeix que el Ministeri de Sanitat -per interès de les multinacionals farmacèutiques- és a punt de publicar una Ordre ministerial que, ben segur, pretén acabar amb l'homeopatia en aquest país.

La manera de fer-ho és mitjançant la fixació d'unes taxes molt elevades per a cada remei homeopàtic que existeix a l'actualitat; de manera que, en no poder pagar-lo els laboratoris que els fabriquen -hi haurien de destinar centenars de milions d'euros- aniran desapareixent de les farmàcies, lloc de venda dels productes homeopàtics.

Una vegada més, la indústria farmacèutica no pot suportar que la gent es tracti amb unes altres medecines que resulten tant o més eficaces que les seves, i que, per contra, gairebé no tenen cap efecte secundari: se'ls minva el negoci!.

Per tot això, deman la vostra col·laboració amb la campanya de recollida de signatures que els professionals del sector han començat a fer des d'aquesta pàgina.

Hi podreu veure, a més, l'Ordre ministerial que volen promulgar i les al·legacions que es presenten contra aquesta norma.

Davant la gravetat d'un assumpte com aquest, vos prec que ho passeu a tots els vostres contactes. Com més signatures arrepleguem, més pressió podrem exercir.

Gràcies”.


Drets Humans de Mallorca: L'homeopatia, en perill d'extinció!

En un extens comunicat de premsa, signat a Palma de Mallorca el 31 de març de 2008, William Vega, president d’ASOCOLOMBIA –Asociación Colombia Unida en Baleares-, una entitat creada l’any 2005, amb seu social a la Costa d’en Blanes, dins el terme municipal de Calvià, manifesta una opinió relacionada amb “La inmersión lingüística del catalán en Baleares. El Foro de la Inmigración. Y una propuesta para integrar la Plataforma en Defensa del Castellano”, en uns termes tan durs que provoquen la resposta contundent de qui és, i ha estat des de fa dècades, l’ànima del programa intercultural “Vivim Plegats”, el marratxiner Guillem Ramis i Moneny.


Vet ací el text íntegre de la resposta:

“Senyor William Vega,

Comprenc molt bé que vulgueu defensar els vostres drets, però al mateix temps us deman que respecteu els nostres drets, els dels habitants que des de fa segles ens trobam a les Illes Balears.

Així com tenim avui l'ús del nostre idioma (català de les Illes = mallorquí, menorquí, eivissenc ...) us sembla que pot subsistir? Aquí el castellà és idioma oficial perquè l'any 1715 perdérem una guerra, ho sabíeu? Avui el seu ús pràctic s'està perdent. Si no és protegit de manera extraordinària desapareixerà en poques generacions.

Jo, a tots els immigrants - que siau benvinguts - us deman només això:
QUE ENS RESPECTEU, si també voleu ser respectats. Si els vostres fills i filles a l'escola aprenen català (el qual és evident que es troba en inferioritat de medis) reben un gran do: JA MAI NINGÚ ELS DIRÀ QUE SÓN ESTRANYS O FORASTERS EN AQUESTA TERRA. Al contrari, si tirau endavant les vostres polítiques lingüístiques proteccionistes del castellà, contribuïu molt a separar les comunitats que viuen a Mallorca.

Personalment he treballat molt l'aspecte de la interculturalitat a la nostra terra. L'any 2001, des de la Conselleria d'Educació vaig organitzar un equip de monitors de diferents nacionalitats que anaven per les escoles a parlar amb els infants sobre com conviure totes les races i llengües a la nostra terra, i sempre que era possible, ho ensenyaven en català, tot i ser d'origen colombià, argentí, brasiler, nordamericà, japonès, senegalès, nigerià, etc. Traduírem la Carta de la Terra primerament en català per ser així treballada a l'escola, però també en molts altres idiomes per continuar el treball a casa amb els seus pares.

La meva més gran satisfacció com a mestre és el record d'una anècdota que avui ja és un fet molt repetit a Mallorca. Jo, que vaig néixer en temps de dictadura i de repressió del català (el vaig aprendre a escriure quan ja tenia 22 anys i des d'una universitat fora d'Espanya) ensenyava la meva - més ben dit, la nostra - llengua als meus alumnes i record clarament un dia que redactàvem una carta per a altres escoles amb les quals ens relacionàvem de Colòmbia, Canadà, Brasil, Romania, Senegal i Austràlia. Els alumnes redactaven un text que jo transcrivia en CATALÀ a la pissarra i a la meva dreta l'alumna Soraya l'escrivia en ÀRAB i a l'esquerra l'alumna Teresa l'escrivia en xinès. Contemplant el mapa del món els alumnes simplement deien: SOM CIUTADANS DEL MÓN. Ara bé, per arribar a ser ciutadans del món cal estar igualment arrelats a la terra on vius i aquí aquesta terra s'anomena Mallorca. Espanya és una entitat política afegida més tard.

Us ho deman de tot cor. Lluitau amb nosaltres. No vingueu amb principis exclusivistes. Estimau Mallorca, la terra on ara viviu. Intentau comprendre per què encara hi ha gent aquí que lluita i s'esforça per mantenir la llengua dels seus pares i padrins. No us és un exemple i un repte el cas de tantes terres d'on veniu on la llengua que parlaven els vostres avantpassats va ser aniquilada per una altra llengua invasora i imperial?

Senyor William, tant de bo vulgui entendre les meves sinceres paraules i en puguem continuar parlant. Sàpiga que li escric conscientment en català perquè vostè i jo vivim ara i avui a Mallorca i el vull considerar un igual i no un foraster amb una altra llengua. Jo, com molts mallorquins que de veritat estimen la terra, estic convençut que els nous habitants de Mallorca podeu fer molt per al bé d'aquesta terra i dels vostres pobles del món.

Amb els millor sentiments

Guillem Ramis
mestre d'escola jubilat

Victorí Planells | dBalers। 26/05/2008 |

Dia a dia apareixen greus corrupcions en els assumptes públics: polítics i empresaris mouen influències i confabulen interessos. A tall d’exemple: l’urbanisme a Mallorca o la construcció de les autovies d’Eivissa.S’hi afegeixen repetits escàndols de polítics, bàsicament de la dreta.

Ells, que intenten obligar-nos a viure segons rància i dogmàtica moral (contraris a l’avortament, a l’eutanàsia, a la investigació amb embrions, als matrimonis homosexuals... ), no dubten a emprar els doblers públics de forma privada per enriquir-se escandalosament. Veient aquest desgavell, el meu ofici de psiquiatre em suggereix avui una reflexió.

Estic estupefacte davant d’alguns polítics imputats en casos de corrupció, per la tendència a justificar-se en una malaltia mental. No es pot fer aparèixer una malaltia mental com un colom surt volant del mocador del prestidigitador. Ben segur que els jutges aclariran si són simulacions interessades o patologies contrastades. I si finalment es comproven trastorns psíquics, caldrà establir-ne la relació estricta i temporal amb els actes comesos.

Per cert, la delictologia, en estudiar els delictes que cometen els malalts mentals, no cita mai delictes relacionats amb la corrupció política. Aquests són uns delictes que els malalts mentals no cometen. Amb tanta malaltia mental per a justificar escàndols i corrupcions, s’ofèn la dignitat dels malalts mentals, que han de veure com s’intenten utilitzar les seves dolences per a esvair possibles responsabilitats.

La immensa majoria dels malalts psíquics són d’una integritat absoluta. "No tots els malalts mentals són delinqüents, ni tots els delinqüents han de ser malalts mentals". Aquesta dita és vàlida fins i tot per als polítics!

Llorenç Valverde | dBalears- 24/05/2008 |

Darrerament, no han estat poques les vegades que he escoltat queixes de gent adulta respecte d’un comportament que sembla habitual dels infants i adolescents dels nostres dies. Diuen aquests adults –mares i pares essencialment– que no entenen com, després de passar tot el dia a l’escola amb els companys, el primer que fan els seus fills quan arriben a ca seva és afuar-se a l’ordinador per continuar intercanviant missatges amb els mateixos que tot just acaben de deixar. No fa gaire vaig trobar una resposta, diguem-me tranquil·litzadora, per aquesta queixa/preocupació. El fet és que aquest comportament no és gaire diferent del de la nostra infantesa: arribaves de l’escola, llençaves la maleta onsevulla, agafaves el berenar i anaves a jugar, justament amb els mateixos amb els quals havies passat tot el dia. L’única diferència és que nosaltres, o almanco aquells que vivíem a un poble, podíem fer això: sortir al carrer a jugar amb els amics. Ara ho tenen més complicat, però l’instint continua essent el mateix i el satisfan amb el que tenen a mà: el programa de missatgeria, ja que el carrer ja fa estona que ha deixat de ser un espai on puguin jugar o desenvolupar les seves relacions.

Justament aquests dies he tingut accés a un estudi sobre l’ús que fan els al·lots de les Illes Balears de les tecnologies de la informació.

Aquest estudi, que serà publicat aviat, s’ha realitzat en el context de la iniciativa XarxaSeguraIB, que té per objectiu aconseguir que els nous espais que aquestes tecnologies han creat siguin espais segurs per als menors, tot i que, sigui dit de passada, alguns dels resultats indiquen que, per ventura, seria més necessari oferir seguretat per als majors, almanco per a alguns sectors, com deixa entreveure, per exemple, que prop d’una tercera part dels infants enquestats consideren que, a ca seva, són ells el que més en saben de tot aquest embolic, la qual cosa no ens tocaria venir gens de nou, ni una mica.

L’estudi ens il·lumina sobre diferents aspectes del que fan els infants entre 6 i 14 anys amb les tecnologies i, en la seva major part, ofereix resultats que han de ser llegits de manera positiva: essencialment els nostres infants fan, amb les tecnologies, el mateix que fan els infants d’altres contrades. I això és bo, encara que seria molt millor que en algun dels indicadors mesurats anàssim per davant.

Destaca entre tots aquests indicadors que al·lots i al·lotes fan servir les tecnologies per a moltes de coses, essencialment lleure i relació, però no són gaire presents en el context escolar. Això ja ho sabíem i és un vell repte a superar, especialment per part de les autoritats educatives, ja que em fa tot l’efecte que, en això, els al·lots ja tenen els deures fets o, si més no, van per davant.

Per altra banda, sí he de dir que hi ha algun resultat que m’ha sorprès, com el que fa referència a les preferències dels infants respecte de la televisió, l’ordinador i el mòbil. El fet és que mai no he arribat a saber del cert si la vella contarella de pescadors sobre llagostes, morenes i pops era un mite o un fet científicament comprovat, però sí els puc dir que aquest punt de l’enquesta recorda la història que explica que si un hom posa junts dins una peixera un pop, una morena i una llagosta no es fan res, i això és així perquè el pop és capaç de xuclar la llagosta, la llagosta li pot a la morena, però la morena s’endú el pop. Dit altrament, es produeix una situació d’equilibri, ja que qualsevol atac desequilibraria la situació en contra de l’atacant. Doncs bé, els al·lots enquestats diuen que entre Internet i la tele, triarien Internet; que entre el mòbil i Internet triarien el mòbil; però entre la tele i el mòbil, triarien la tele: ben igual que en el cas de la contarella, no hi ha un guanyador absolut, la qual cosa no deixa de ser un indici ben tranquil·litzador sobre el seny col·lectiu d’aquestes generacions, tot i que si em demanessin que els doni arguments sobre aquest punt, no sé si en tinc de bons. Per ventura tot està en el fet que m’agrada més aquesta situació que no en la que hi hagués un clar guanyador, fos aquest quin fos, la tele, el mòbil o Internet.

Deixarem per a un altre dia comentar quines són les preferències de pàgines visitades, però sàpiguen que la que guanya –i de llarg– és YouTube. En resum, els resultats d’aquest estudi també vénen a confirmar l’encert d’aquella frase de Groucho Marx a Duck Soap:

"Això és tan fàcil que fins i tot un nin de cinc anys ho entendria.

Per favor, que algú vagi a buscar un al·lot de cinc anys!". •

Vicerector de la UOC

Opinió | Editorial। dBalears 23/05/2008 |

El jaciment arqueològic de Son Real (Santa Margalida) és una de les joies arqueològiques de Mallorca. Aquesta necròpolis ens remunta a les èpoques fenícia i cartaginesa, a un temps en què l’Illa era un lloc estratègic d’extraordinària importància dins la Mediterrània.

La qualitat de les tombes, moltes de les quals en forma de vaixell i situades devora la mar, testimonien l’entitat i la importància dels nuclis habitats de Mallorca. El jaciment va ser excavat els anys seixanta i amb posterioritat s’hi han fet nombroses campanyes d’investigació. Tanmateix és evident que Son Real necessita una major protecció per evitar que l’erosió i la climatologia adversa vagin fent malbé aquesta joia.

És responsabilitat de totes les institucions protegir al màxim el jaciment i, a partir d’aquest assoliment, promocionar-lo com un autèntic tresor del patrimoni històric i artístic balear. És molt lloable la tasca que fan cada any els arqueòlegs, tot i el pressupost mínim i uns objectius molt limitats. Cal que es prepari la preservació integral de la zona i es divulgui quina és la seva gran importància.

Climent Picornell

Dins les activitats de IDENTITAT DIGITAL: "I tu qui ets, a Internet?" (http://www.identitatdigital.net/front/index.php ), ens toca a Toni Roig (http://toniroig.balearweb.net/ ), Antonio Fernàndez-Coca ( http://www.fernandezcoca.com/ ) i a un servidor, actuar en una taula rodona de "bloguers" o "blogaires" ( dia 22 a les 19,30 Centre de Cultura "Sa Nostra", carrer de la Concepció 7, Palma), responent a quina és l'experiència amb els nostres blogs.

Requerint unes preguntes del personatge JOSOMID (http://josomid.balearweb.net/post/48086 ) faig arribar les meves respostes

1.- Quant temps portes com a blocaire?

Uns quants anys, crec que des de 2004.

2.- Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?
Per la meva dèria d'Internauta. Me vaig decidir per mor de que dos bons amics ja en tenien de blog, en Llorenç Valverde ( http://lvalverde.cat/ ) i en Guillem Mudoy (http://web.mac.com/gmudoy/arr%C3%ADtmiques/Inici.html ). Quan vaig veure que hi havia una "plantilla" per crear blogs en català a Balearweb (http://bloc.balearweb.net/ ), ho vaig fer.


3.- Què és el que més t'agrada del teu bloc?

La interactivitat i els comentaris amb la gent que el visita o que em diu que l'ha llegit.

4.- Recomana'm 5 blocs que segueixis amb freqüència:

En seguesc molts més de cinc...

Els dos que he dit abans, Valverde i Mudoy, el d'en Josep Maria Quintana ( http://quintanapetrus.com/ ), el d'en Benjamí Villoslada (http://blog.bitassa.cat/ ) , el d'en Biel Mesquida (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/2140 ), el de na Xesca Ensenyat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/63505 ), el d'en Pep Torro (http://torro.balearweb.net/ ), el d'en Biel Perelló (http://bloc.bielperello.com/ ), el d'en Joan Vicenç Lillo (http://www.blogger.com/profile/04882971819727952095 ), el d'en Joan Perelló (http://ginard.balearweb.net/ ) , el d'en Pep Vilchez (http://www.fideus.com/ ), el de n'Agustí Baró (http://joanotcolom.blogspot.com/ ), el d'en Jaume Sureda (http://jaumesureda.blogspot.com/ ), el d'en Toni Roig (http://toniroig.balearweb.net/ ), el d'en Pep Rosselló (http://peprossello.balearweb.net/page/13 ), el de na Bel Llodrà (http://belllodra.blogspot.com/2008/02/justament-me-va-tocar-mi-ser-jo.html ), segur que en deix més d'un ....



5.- Ets lector anònim d'algun bloc?

De molts

6.- Alguns blocs que et despertin especial simpatia.

Els personals, els de periodisme, els de política, els de Balears, els escrits en català...

7.- Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?

No vaig de gresca, he tornat una persona que s'estima més estar a ca seva i que no surt amb desconeguts

8.- Recomana'm una eina d'internet:

Moltes, des del Mozilla a les de Google, i en concret el Google earth, el You tube...

9.- Recomana'm un vídeo d'especial interès:

El darrer que m'han enviat, un del Barça en temps del dream team ( http://youtube.com/watch?v=BDJTJjxAwGM )

10.- Tria entre 3 i 5 blocaires perque contestin aquestes preguntes en els seus blocs:

No vull posar en un compromís a la gent... qualsevol de la llista anterior.

Disculpeu que gosi de fer una metàfora teatral i em presenti com a multimilionari, no de diners, d'optimisme. Pels meus vestits, el meu rostre afable, feliç, així com per la gran quantitat de lletugues que podeu apreciar a totes i cada una de les meves butxaques, us adonareu que difícilment no podré pagar qualsevol preu que em demaneu per a recuperar el dret a la paraula a la dignitat humana.
I a més! Us convido a fer camí plegats!
Tot un seguit de causalitats, com ben bé precisa el meu company "F.P.", ens van fent a tots plegats, a mi i a qui s'hi apunta, iniciar la singladura del que comencem a anomenar corporativisme social.
Arreu del món empentes d'optimisme, d'idealistes, s'arrepleguen en xarxes socials, de compromís en la millora de la qualitat de vida, de respecte en i per l'educació en valors. Gràcies a la tecnologia i a la voluntat de multitud de persones emprenedores, com per art de màgia, i en un moment de crisi econòmica internacional, la societat civil s'organitza en xarxes corporatives, solidàries, compromeses vers la realitat que les envolta. Tot plegat amb el somriure de l'optimisme necessari per a fer front a una, si més no, estranya situació d'enrariment internacional en les relacions humanes. La iniciativa creativa, a l'avantguarda dels avenços tecnològics, possibilita, fent evident, l'optimització de les gestions; també a les institucions, refermant la seva funció pública, mentre instrumentalitza la participació a partir de l'experiència de compartir els entorns immediats acceptant les noves experiències comunicacionals que ens permeten un ús acurat de la tecnologia al nostre abast.
Obrir els ulls. Prendre consciència de la responsabilitat, la necessitat, d'avançar plegats en un exercici docent inter-generacional d'aprenentatge continu construint i compartint identitat.
Qui sóc? Qui ets? Qui som? Siau qui sou!
Afortunadament la gratuïtat i la facilitat d'accés a la informació permet més que mai de mais a la història de la humanitat facilitar la convivència fent ús d'eines de treball fins ara exclusives de les corporacions, exclusivament, econòmiques. Ara en podem fer un ús, a més, social, des de la societat civil, i sense la necessitat d'esforços extremadament considerables o hipoteques in-assumibles.

Son Busquets. A tall d'exemple.

No sé ben bé quan , ni cap a on, pel carrer em vaig topar amb el company "F.R.", qui em va anunciar la presentació d'al·legacions al Pla de construcció d'habitatges a "Son Busquets".
"Son Busquets" abans d'ús militar i avui 11 hectàrees inutilitzades a l'espera de més saturació urbanística. 11 hectàrees! Ben enmig de la ciutat.
"F.R." em va convocar a una reunió per a tractar d'agrupar inquietuds entorn de la necessitat no sols de reflexionar sinó també d'intervenir en els nostres entorns més pròxims per tal de col·laborar en la recreació d'un entorn més hospitalari i respectuós al costat de les nostres institucions.
Sincerament, la llunyania m'havia distanciat del creixement urbanístic a Ciutat de Palma durant els darrers cinc anys. La convocatòria fou a les 20 hores d'un dia feiner front al Conservatori de Música. Aclucau els ulls; i aquells que tingueu fresca la memòria, intenteu visualitzar l'entorn cinc anys abans, sols mitja dècada, obriu els ulls a ara. A mi em resulta esfereïdor. Deixau anar la vista a vol d'ocell que planeja de l'altura de la serra cap a les aigües de la badia de Palma. 11 hectàrees al mig de la ciutat, amb espais verds i espais coberts.
Com és que resten tancats? Perquè s'hi han de construir 1.000, 1.300, 1.800, 2.000 o 3.000 habitatges? Protegits? A quin preu? A quin cost? Qui ho paga?
Nosaltres? Ah és clar, som milionaris. Ho podem comprar! Qui hi posa el preu? Ho comprem! Ho compro! I vull que se'n faci un ús, d'immediat, públic, per la qual cosa proposo; en primer lloc la constitució d'una fundació pública en la qual tots els inversors siguin membres del patronat i socis de la fundació, assumint la responsabilitat del pagament de les despeses necessàries per al manteniment de les instal·lacions, el seu funcionament d'interès social, així com de satisfer la despesa de la compra al Ministeri de Defensa de l'estat espanyol, o a qui pertoqui, caldrà conèixer l'estat de la propietat dels terrenys, tot per a garantir-ne un ús públic sostenible.
Sóc multimilionari. I tu? T'hi apuntes! Ho podem aconseguir! I mentre ho feim i sense massa esforç, també ens ho passarem bé.

Salutacions i digues-hi la teva. Fes-me arribar un comentari o envia el teu parer a "Son Busquets"
Agustí Baró

cebramcat | 16 Maig, 2008 00:21 | latafanera.cat

Fa pocs dies vaig rebre una telefonada a ca meva. Qualcú, en català perfecte, se m'identificava en nom de la Direcció General de Qualitat dels Serveis, adscrita a la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears.

No sé d'on dimonis havien extret les meves dades personals ni el meu número de telèfon. Hores d'ara l'ignor per complet. El que sí sé ben cert és que se'm demanava de participar en un “Fòrum de la Ciutadania per a l'Avaluació de les Polítiques i Serveis Públiques (FCAPSP)”.

També se'm sol·licitava que els passàs noms i llinatges d'altres persones i/o institucions que jo consideràs interessants per a participar en aquest fòrum.

Finalment, se'm deia que esperaven poder comptar amb la meva participació directa en aquest fòrum.

Em demanar-los si m'estava comunicant amb algun funcionari públic, se'm digué que no. Que l'organització d'aquest “Fòrum de la Ciutadania” anava a càrrec d'una empresa de comunicació que duu el nom de “Pidelaluna”

Al cap de dos dies, m'arribava per correu electrònic aquest missatge redactat íntegrament en un castellà perfecte:

“Estimado Sr. Buele, De acuerdo con nuestra conversación telefónica, adjunto le remitimos la información sobre el Foro de la Ciutadania per a l'Avaluació de les Polítiques i Serveis Públiques (FCAPSP).
Como ya le comentamos, desde la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears le rogamos su colaboración para la feliz consecución de este proyecto. Por un lado, le agradeceríamos nos sugiriese otras personas/instituciones cuya participación en el Foro resultase de gran interés. Por otro, nos gustaría contar con su participación directa en el mismo.
La organización de este Foro la lleva a cabo la Agencia de Comunicación Pidelaluna, quien próximamente se pondrá en contacto con usted.
Agradeciendo de antemano su colaboración, le saluda atentamente...”

Tot d'una vaig voler entrar dins la pàgina web de la Direcció General de Qualitat dels Serveis

Vaig poder veure que aquesta exerceix les funcions derivades de la modernització i qualitat dels serveis públics, així com de l'ordenació dels procediments administratius...

També vaig poder destriar que hi figura l'Oficina d'Atenció Ciutadana i de Registre, una oficina adscrita a la Direcció General de Qualitat Dels Serveis, amb les funcions d'informar i orientar als ciutadans sobre els serveis que presta el Govern de les Illes Balears, com també ajudar-los a agilitar les seves gestions administratives.

Vaig poder veure també que, com a responsable de l'Oficina d'Atenció Ciutadana i de Registre, hi figurava el senyor Fernando Monar Rubia. La persona a la qual es referien contínuament quan parlaven amb mi pel mòbil...


D. Fernando Monar, Director del Observatorio de Calidad de los Servicios Públicos

I què vol que li digui jo, aquest senyor!

Primer
Que m'ha sorprès moltíssim que no s'hagi atrevit a donar la cara i no hagi pogut o volgut parlar directament amb mi, via telefònica, quan els he comunicat, airadament, que "no vull que em tornin a enviar mai més cap altra comunicació” a cap de les meves adreces.

Els he exposat, com a motiu, que jo som un d'aquells ciutadans de les Illes Balears que es nega en rodó a col·laborar, ni que sia mínimament, amb representants d'institucions públiques que reneguen de l'única llengua pròpia que tenim, el català, i que gosen enviar a la ciutadania -contravenint la Llei de normalització lingüística- missatges redactats només en castellà.

Segon.
Que no acab de veure clar quin és l'origen i quina és la destinació d'aquesta iniciativa governamental que, presentada en nom de la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, al cap i a la fi, no arriba a veure-se'n res més que el nom d'una de tantes empreses privades. En aquest cas, amb un nom tan institucionalment indicatiu i expressiu com el de “Pidelaluna” (sic).

I tercer.
Que puc imaginar-me, i així els ho he comunicat telefònicament, que dissabte, dia 17 de maig, és ben possible que molta d'aquesta gent vagin a fer-se la foto a la Diada per la Llengua que organitza l'Obra Cultural Balear.

Si ho fan, més valdria que, en lloc de cercar comparèixer en fotos, s'afanyassin a mostrar-s'hi amb fets i usos d'acord amb la normativa vigent a les Illes Balears.

Si no ho fan, si no acudeixen a la Diada per la Llengua que organitza l'OCB dissabte que ve a Palma, una vegada més, demostren el poc interès que tenen a impulsar i promoure la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, l'única llengua pròpia d'aquestes Illes.

No en tenim cap altra, de pròpia. I hem de permetre passivament que, des de les institucions públiques, es bravegi de menysprear-la d'aquesta manera! N'hi ha que no podem consentir-ho. I, com a mínim, volem continuar pegant-hi potadetes!

Vaja! Que, en aquestes alçades del segle XXI, no ens mereixem d'esser governats per una gent amb tan grans dosis de “falta d'ignorància”.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 16 de maig de 2008

Llorenç Valverde. Diari de Balears digital. 14/5/08
Les audiències televisives varen ser de les primeres afectades per l’expansió d’Internet: hi havia estudis, als Estats Units, que parlaven de la desaparició d’un considerable percentatge d’espectadors। El problema era que no havien canviat de cadena, sinó que, simplement, no hi eren o, més ben dit, estaven navegant per Internet। Evidentment, aquest era un fenomen que preocupava els directius de les televisions ja que la fuita d’espectadors significava essencialment la disminució dels ingressos publicitaris। Però la preocupació tenia aspectes nous i altament inquietants, atès que era normal tenir més o menys audiència d’acord amb l’encert o no de la programació, però fins aleshores, els espectadors que no miraven la teva cadena, miraven la del costat i sempre eren recuperables, a la temporada següent, amb canvis a la programació। Però en aquell moment la cosa anava d’un altre pal ja que els espectadors no miraven la televisió, encara que fos la competència: eren a un altre lloc। La veritat que aquesta és una història que havia fet servir alguna vegada per mostrar el poder d’una Internet incipient, però aviat va quedar oblidada, probablement perquè Internet i la televisió varen deixar de ser competidors, ja que, per exemple, i segons resultats del PIC –Projecte Internet Catalunya– un considerable nombre d’adolescents fan servir més de dues pantalles simultàniament, vull dir que miren la televisió, a la vegada que naveguen per Internet amb el portàtil a sobre de les cuixes, mentre estan intercanviant missatges a través dels seus mòbils
Tot i així, segons que explicava el New York Times dilluns passat, sembla que la història dels espectadors desapareguts s’està tornant a repetir: aquesta vegada n’han perdut sis milions respecte del mateix mes de l’any passat, però ara ja no ho atribueixen que estiguin navegant per Internet, ara hi ha, essencialment, dos culpables: d’una banda hi hauria els enregistradors digitals de vídeo i, de l’altra, la televisió via web. Dels primers s’ha de dir que el més popular tal vegada sigui el TiVo, que té prestacions molt notables, entre les quals cal destacar la simplicitat d’ús, tot i que aquesta és una característica que ve associada a ben bé tots aquests enregistradors digitals. Tan simple com pitjar un botó, tant per enregistrar com per veure, cosa que deixa els sempre complicats enregistradors de vídeo analògics en el lloc que els pertoca, és a dir, en el de les relíquies. Els enregistradors digitals han instaurat definitivament el time-shifting, és a dir, canviar el moment de veure els programes de televisió i, el que és pitjor, fan possible que en vegis un mentre n’enregistres un altre. Amb tots els efectes no desitjats que això té sobre les mesures de les audiències. La veritat és que algun directiu de les cadenes americanes confessa que, si pogués, prohibiria els enregistradors digitals, però encara se’n deu recordar del ridícul que varen fer les productores –juntament amb algunes cadenes– quan, devers el 1984, varen intentar que fos declarada il·legal la fabricació i venda d’aparells de vídeo, justament perquè permetien això del time-shifting, que consideraven atemptava contra els drets de propietat intel·lectual dels autors dels programes. El cert és que va venir d’un vot –el de qualitat del president del tribunal– que no se’n sortissin amb la seva, i encara el vot venia justificat pel fet que amb els aparells de vídeo analògics es podien fer altres coses que sí eren legals, un argument que no sé si se sostindria avui respecte dels aparells digitals.
Pel que fa a l’altre culpable de la desaparició dels espectadors, és a dir, la televisió via web que permet, a més, rebre la televisió en els mòbils, la cosa és ben diferent. Sembla que hi ha una forta tensió entre els ingressos que aquesta nova manera de veure la televisió significa i la forma tradicional del negoci, és a dir, la publicitat, atès que, de moment, una mà no renta l’altra, vull dir que el que guanyen d’una manera no compensa el que perden de l’altra, la qual cosa ha portat a algunes cadenes a suprimir –cal esperar que momentàniament– la possibilitat de comprar i de veure els programes estrella a través del web, la qual cosa els ha significat una victòria parcial, en tant que l’audiència s’ha recuperat una miqueta. En definitiva, tot indica que l’anunci –antic a hores d’ara– que ja no caldria veure el programa de les nou a les nou, està topant amb el passat, és a dir, amb la publicitat. Però estic convençut que no cal passar gaire ànsia, tard o d’hora la raó acabarà triomfant, probablement de la mà de noves formes de publicitat que conjurin els perills de la situació actual. I és que, el negoci és el negoci i no hi ha millor negoci que el negoci del lleure. En això darrer sembla que hi estan d’acord tots: el present, el passat i el futur.
Llorenç Valverde. Catedràtic de la UIB.dmilvg0@ps.uib.es

Sóc un rodamón,
jo dorm sempre al ras,
sota bells estels en la nit.
Busco un bon company
que no em sigui estrany
i em meni al camí a seguir.

Porto al meu sarró
sols un tros de pa
que vull compartir amb l'amic.
Jo vull fer del cant
sempre caminant
un gran pa d'amor,
un tresor!

Saps que hi fa de bon cantar,
quan canvies de somada:
en lloc de fer la tornada,
vas i dius que hi vols tornar!

Un bon dia dius que sí,
l'altre dia dius que no:
com pots tu tenir raó,
sense perdre mai el fil?

Dins es meu enteniment
hi tenc plaça i mercat
cortera per vendre blat,
per moldre un molí de vent.

_Estimats, perseverau;
feis jugar es carabassot।
_ Encara que sia al·lot,
dins sa bossa d'es cassot,
d'es pern del món duc sa clau.

què us sembla aquest terminal?

cebramcat | 07 Febrer, 2007 23:13 | latafanera.cat

L'Homenatge als Agermanats que, com cada any, organitza Esquerra Republicana a Palma, compta amb les intervencions de Ferran Tarongí, candidat d'Esquerra a la Batlia de Palma, i de Jaume Mateu president de l'Obra Cultural Balear.

S'ho paga reproduir aquesta darrera intervenció, feta davant d'una trentena de persones que s'han arreplegat a la placeta del Roser, davant del monument erigit per l'Ajuntament de Palma als Agermanats:

“Avui ens cal més que mai reivindicar el coratge de Joanot Colom i els agermanats que en el segle XVI, concretament el 7 de febrer de 1521, decidiren dir prou a l’abús, a la submissió, a la usura sense aturador.
Ens convé, igualment, reactivar tant la seva memòria –mítica i mística- com la lliçó que ens llegaren, això és, la prevalença perdurable de la dignitat per sobre de totes les coses.

Ens cal invocar el seu esperit rebel, la seva invacil·lant decisió d’agermanar la força, i no per declarar cap guerra, avui, sinó per signar la pau -hom diria que definitiva si possible fos- amb nosaltres mateixos i la nostra terra.
La rebel·lió d’ara per aconseguir la quitança dels actuals censals abusius ha de començar per desempallegar-nos d’una vegada per sempre de l’estigma i la malastrugança acomplexada del derrotat.
Perquè som, encara, aquí, entre les nostres coses i la nostra gent. Som vius abastament, encara, per aprofitar les albes i les vigílies.
Vull dir que tenim, encara, les mans per obrir solcs i camins; la veu per clamar i reclamar; la consciència necessària per no voler renunciar a res.

Aquesta pau amb nosaltres mateixos i la nostra personalitat col·lectiva és possible aconseguir-la si no deixam de fer peu en tot moment en allò que ens fa singulars, en aquelles diferències que, lluny de sembrar discòrdies i desigualtats, afermen la justícia, la llibertat i la dignitat.
I sobre aquests tres pilars s’ha de basar l’únic progrés que aquesta terra pot admetre i es pot permetre: el que fa fora i eradica els menyspreus constants al nostre caràcter, a la nostra història, a la nostra memòria, a la nostra irreductible voluntat de ser per sempre qui som sense haver de fer cap genuflexió ni demanar-ne permís.

Per pa i per sal ho repetim i no ens n’hem de cansar: aquest país nostre no pot suportar més tanta degradació i tant desencís.
Ara com fa quatre cents vuitanta-sis anys, la brutalitat s’ha instal·lat en els posts de comandament i en els centres immediats de decisió.
Ara com fa quatre cents vuitanta-sis anys el lucre més infamant d’un grapat magre neix de l’esquarterament del territori, de l’embrutiment del paisatge, del va intent de ridiculitzar la ciutadania.
La cobdícia ha esdevingut la mesura de totes les coses i ja no és respectable qui més coneixements ha adquirit, qui més saviesa ha acumulat per fer més sostenible la condició humana, sinó qui més i millor ha sabut pispar sense ser descobert.
I, per analogia, qui reclama respecte al territori, a la gent, al país, als nostres països i a la cultura que hem anat modelant fins ara amb seny de bístia vella, és tractat d’esvalotador i, en molts casos, de facinerós.
Així, a aquells que no volem que tractin la nostra cultura inferiorment a qualsevol altra, se’ns acusa de voler imposar.
Els qui planten cara a la submissió cultural i lingüística, se’ls denigra socialment, se’ls silencia injuriosament i mentidera.

Servar la memòria de Joanot Colom, Joan Crespí i els agermanats comporta parar la taula de la reivindicació. Això vol dir, de mancomunar tant la força com l’objectiu d’excloure dels nostres àmbits la mentida, la depredació, l’exclusió arbitrària de qui dissenteix, la misèria de la golafreria toixa, la distorsió interessada de la història, el segrest de la memòria.
Reivindicar vol dir posar messions fortes per la cultura, és a dir, apostar-ho tot per la llibertat.
Invocar els agermanats significa vindicar la sensibilitat enfront de la lletjor de la mediocritat i la grisor de la fugacitat.

I hem de ser capaços, seguint la petja agermanada, de fer un sol cant amb tot de veus, naturalment. Hem de ser capaços de vèncer els recels, els biaixos, els imprescindibles matisos de grups i aliances per plantar cara, una sola i aclaparadora, a la ponentada que vol convertir les nostres illes –i els nostres Països- en un terrossar erm, en un redós humà sense cap ni centener.
Emperò només ho podrem fer junts tots els que creim fermament en la força, la puixança i la perdurabilitat dels nostres atributs com a poble.

Després d’esquarterar el cos de Joanot Colom i d’engabiar el seu cap perquè servís d’espantarevoltes i arruixareclamacions, derruïren ca seva i cobriren el solar de sal perquè res més no hi pogués néixer.
Fins a la quarta generació, els seus descendents no tingueren dret a cap nom, a gaudir de personalitat. N’han passat més de quatre, de generacions, raó per la qual tots ens en podem sentir hereus. Ara mateix, tots podem ser Joanot Colom.

Així, actuem en conseqüència:
diguem prou, basta, pus befes i menyspreus amb les úniques armes que reconeixem: la llibertat i la paraula.
Honor i glòria, doncs, al poble que llaura el seu futur amb les relles profundes de l’autoreconeixement i la dignitat."

Jaume Mateu i Martí
Plaça del Roser. Ciutat
7 de febrer de 2007

Fragment final a "Joanot Colom" de Llorenç Moyà-
...

Qui és el que gosa
dir-me cabdill o amic? Som carn votada
a la forca, o pitjor, al coltell que talla
i els homes esquartera, com si fossin
braus indomables...

COR (cantat)
Oh, Joanot, tu t'erres!
El cèsar dins un plec el perdó envia
als qui lluitaren bravament.

JOANOT COLOM (cantat)
Cent dies he romàs ple de cadenes
al castell de Bellver. La set inflava
la meva llengua de captiu, mes no era
la set d'aigua, sinó la set de l'aire,
que ha alçat els homes ja cent mil vegades
i els alçarà, mentre en llurs venes corri
rabent aquest desig de llibertat...

VIRREI
Hi veies res injust en nostre règim?
Quelcom té si és cent voltes mil.lenari!

JOANOT COLOM (cantat)
Els fets eren i són patents, Gurrea!
Quan els tributs calia que es pagassin,
als pobres els munyien les butxaques
i als poderosos, res... Per a ells la maina!

VIRREI
Bé, bé, cal que llegim aquest missatge.

Romp els segells del plec, el desplega i el llegeix.

"Jo, la Sacra, Cesàrea i Catòlica
Majestat, rei d'Espanya i les Amèriques
i emperador dilecte d'Alemanya,
a vós, Miquel Gurrea, que a Mallorques
el meu poder representau, llegiu
aquest missatge meu. Esser benignes
escruixiria el meu poder. Que morin,
segons les lleis, Joanot Colom i els altres
perquè així nostra terra es pacifiqui
i dels cinc móns jo pugui portar el ceptre.
Ja no tinc altres mots. Jo, el cèsar Carles."

COR (crit, recitat)
Traïció! O és que l'engany és l'arma
del qui és amunt?

VELL
I un corb em suposaven!
però conec els forts: no hi ha prou llàgrimes
per ablanir el seu cor! No afluixen mai.

VIRREI
Jo no en som res! Soldats, al punt portau-me
l'aiguamans, perquè vull davant el poble
inhibir-me ben tost de la sentència...
Te la mereixes tu, Joanot, i els altres!

Entra un SOLDAT amb l'aiguamans i una tovallola. El VIRREI es renta les mans amb tota cura

COR (cantat)
Pilat, Pilat. Et rentes i t'eixugues
i tanmateix la sang correrà en rauja!
Perquè sou els més forts ara us calia
benignitat, perdó, paraules manses.
Mes com la gelosia us menja els ossos
no voleu abdicar el poder que ens roba
la sang.

VIRREI
Callau, mala gent, callau!

JOANOT COLOM (cantat)
Malgrat que callin elles, queda l'aire
que cridarà mentre una boca aleni.
Encara correrà la sang a dojo.

VIRREI
I la teva la primera! Ja esmolen
tenalles els botxins.

HERALD
Ai, els teus braços!;
et fugiran, amic, de les espatlles
i per llurs bandes et prendran les cuixes...

VIRREI
Cal que el terror que a foc i sang sembrares
de cap a cap de l'illa, avui el paguis!

JOANOT COLOM (cantat)
És més vil que el terror de foc i ferro
l'institucional, emperò hi ha ànimes
malignes o imbecils que el justifiquen
perquè el legalitzà un codi sectari!

Entra un BOTXÍ AMB TENALLES

VIRREI
Botxins mirau Joanot; atenallau-lo
i arribau de tal guisa i sense escrúpols
a la Porta Pintada i feis-ne trossos
del seu cos orgullós. El cap posau-lo
dins una gàbia de ferro negre
i així, en veure'l, tothom dirà amb temença:
"Volies llibertat? Ja la tens ara!"

VELL
Tres segles veurà el cap l'illa sencera
i serà una vergonya per a nosaltres!

VIRREI
Enduis-vos-el, botxins! Que no li planguin
ni un patiment ni una afrontant vergonya!
Partiu tots i llucau el seu suplici!
Jo me'n vaig al descans que me pertoca
amb les mans netes.

Apart a l'HERALD

Bé ja has vist Herald
com han anat d'Herodes a Pilat.

Se'n va tothom menys el COR i el VELL, que ara es troba entre ells

COR (cantat)
Avui és per als forts jorn gloriós,
daurat i perfumat com la codonya.
Què en sap el món, de nostra humil vergonya,
del nostre cor retut i tremolós?
Vindran temps, ho preveim, molt més amables.
Ai, no ho veurem, i abans correrà a dojo
la sang dels que, morint, no volen viure,
perquè esser esclaus és una nafra infecta
que enverina la sang d'homes i dones!
Avui el poble encar té fe i aguanta,
emperò el dia i l'hora en què la perdi
es badarà com un tonell de fusta
que ha perdut d'un sol cop tots els seus cércols,
i no el subjectarà ningú. Debades,
llavors, qui l'ha perdut, cercarà el poble,
però una nova fe haurà suplantada
la que avui ens predica a tot arreu.
Les generacions més joves d'ara
no pensen com llurs pares ni llurs avis
i volen fer-se un món de nova planta,
on el podrit no hi tengui ja cabuda
i es desglaci la neu dels prejudicis.
Que floreixi, que grani i que s'escampi
la llibertat!

Francesc BujosaDiari de Balears digital10/5/08। edició 3520

Gabriel García Márquez va dir que donaria tota la seva obra a canvi d’haver escrit la cançó Pedro Navaja... Jo he pensat molt en la cançó aquesta setmana, en la qual he repassat el debat que he mantengut amb el Sr. Alemany i en què he rebut una inoblidable lliçó. Si he repassat la discussió no és per mor que la pallissa hagi estat molt grossa –que ho ha estat– , sinó perquè vaig quedar esglaiat d’haver perdut. Era llavors quan em venia al cap aquella estrofa fina de Pedro Navaja que repeteix una i altra vegada: «La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida». Abans que vos conti els gols que sense pietat m’han clavat en la disputa voldria relatar una petita història semblant a la meva. És la de l’enfrontament en una sessió de la Societat Botànica de Londres que tengueren, el 1860, el bisbe d’Oxford, Wilbeforce, i T. H. Huxley sobre el darwinisme. Primer va parlar el bisbe, que va amollar, segons els darwinistes, una sèrie de desbarats i de mentides. La llegenda conta que quan el bisbe va acabar la seva perorata, Huxley, que havia de contestar-li, digué a qui tenia assegut al costat: «Déu –ell, que era un conegut ateu– ha posat en les meves mans aquest aucellet: el faré miques». I així ho féu o almenys així ho va donar per fet. De llavors ençà Huxley, els darwinistes i els seguidors varen donar per bona la història que Huxley havia ridiculitzat el bisbe d’Oxford. Fa, tanmateix, un grapat d’anys, S. J. Gould va anar a Anglaterra i va llegir a la premsa contemporània la famosa discussió i va poder comprovar que el combat havia acabat, en el millor dels casos per a Huxley, en empat, i molt probablement en derrota. «Sorpresas te da la vida», hagué de pensar el darwinista Gould.

Una cosa semblant m’ha passat a mi. En el debat jo he cregut ser Thomas H. Huxley pels arguments racionalistes que he emprat per atacar les idees del meu adversari, que em semblava, si no el bisbe, sí una espècie de canonge reaccionari. He tornat a llegir els texts en què jo li deia que utilitzar conceptes com «dret natural» o «llei natural» era anacrònic. També li vaig dir que la seva proposta d’objecció de consciència fiscal em semblava una idea brillant, però que abans de posar-la en pràctica m’agradaria que em digués a quin article acollir-me si em visitava un inspector. El Sr. Alemany no em contestà. El meu adversari va escriure de sociolingüística i va confondre diglòssia amb disglòssia. Realment això no té importància. El que sí en té, d’importància, és que el Sr. Alemany confongui la sociolingüística acadèmica, que és un saber objectiu que descriu una realitat social, amb una tècnica que tendria –diu– com a objectiu imposar una llengua a grups socials. He intentat fins ara recordar els meus arguments. Promet que m’hauria agradat poder, també, sintetitzar els del meu adversari, però en els seus escrits només he trobat dues objeccions a les meves idees i a la meva persona. La primera, naturalment, que m’agraden els cavalls de carreres. Què hi farem? No sabia que fos pecat. Algun dels recomanats públics del meu adversari tenen vicis pitjors, no? La segona, que si he guanyat dues vegades una càtedra ha estat per «enchufe» i per obscures maniobres pancatalanistes. Si sabés el Sr. Alemany qui eren els que m’examinaren i votaren! No eren, és quasi impossible, com ell, però tampoc eren –l’hi assegur– Prat de la Riba. Hi ha una darrera qüestió, i és que li vaig demanar en confiança si sabia escriure català, ja que havia posat una porcella que sí i els altres apostadors, que no. La pregunta comprenc que no era fàcil de contestar, però he de dir el meu opositor, amb el seu silenci, ens ha arruïnat la festa i el sopar. Tan poc com li costava dir sí o no! Bé, jo he dit el que he dit per justificar la meva esperança racional que vaig alimentar d’haver guanyat el debat. Ho dic sincerament. Però no comptava amb l’enorme habilitat dialèctica del meu oposant. El senyor Alemany va fer una jugada magistral i va dir que tot allò que jo creia que eren arguments racionals –els meus, naturalment– eren, en realitat, insults intolerables, i que, en conseqüència, no contestava i es va posar a definir el que és dogma i axioma. Amb un darrer bri d’esperança vaig llegir les cartes dels lectors. Aquests sentenciaren que el perdedor per KO era jo. Com realment ho havia estat Huxley contra el bisbe. No vaig trobar ni una sola carta a favor meu i sí una munió en contra. No vaig poder evitar que em tornàs al cap la lletra de la cançó: «La vida te da sorpresas. Sorpresas te da la vida. Ai, ai, ai».


Francesc Bujosa. Catedràtic de la UIB.

Ferran Aguiló। Diari de Balears digital10/5/08। edició 3520

Faig voltes a la moguda del Sindicat Metge i com més informació arrepleg menys entenc la seva estratègia. Llevat dels tafurs, dels que tenen cartes amagades o es creuen amb la capacitat de despistar l'adversari, la resta procuren valorar les cartes de cadascú. Pel que hem vist, i ni les xifres ni la moral demostrada ho desmenteixen, la cúpula sindical llançà un envit sense voler saber ni quin joc podria fer ni quin feia la Conselleria de Salut. La massa professional no ha estat al darrere dels seus líders, potser perquè no ho eren o perquè la proposta que feien no semblava raonable actualment. No ho sé. Però a la vista queda que l'aconseguit després de les vagues i de l'amenaça de continuar-les no és massa més de l'oferta que se'ls havia fet en la taula de negociacions. Pel contrari, la vaga ha anat a menys i, alarmats, han descobert que seguir-la era un suïcidi sindical. És a dir: iniciaren el joc sense saber de quines cartes disposaven. Si l'acceptat és raonable, i és molt lluny del que demanaven, el que reivindicaven no ho era malgrat pogués ser just, que aquest és un altre tema. Han fet mal innecessari a la sanitat pública i als pacients però, també, a la credibilitat del sindicat i, el que és molt més greu, al prestigi i a la imatge dels professionals. Per si no bastàs amb el terrabastall provocat, la seva potada a la pau social i al consens ha provocat un encadenat de reivindicacions d'altres col·lectius que poden sentir-se agreujats per l'atenció atorgada als metges. No és el millor model de relacions entre l'administració i els seus treballadors, almanco, mentre l'administració vulgui escoltar-los i exposi els límits sense embuts. Si els treballadors de l'administració tenguessin una eficàcia reconeguda i una productivitat a prova de les auditories que sovint passen els treballadors de les empreses privades, tothom entendria que hi hagués reivindicacions sense oferir contrapartides. Però no és així i ens haurem d'avesar a demanar eficiència a canvi de millores salarials, que llavores sempre seran justes.

Pens que en aquestes mateixes línies més d'una vegada ja he mostrat la meva indiferència per les banderes. Em costa d'entendre la seva sacralització i aquesta actitud patriotera de posar un pedaç de colorins per sobre de les persones, del seu benestar i, fins i tot, de la seva vida. Però veiem cada dia que per un símbol es mata i es mor i, en aquest país que ens ha tocat compartir, hi ha jutges que consideren més urgent empresonar qualcú que ha llevat una bandera d'un balcó que a maltractadors convictes, a estafadors escanyapobres o a genets alcohòlics de vehicles assassins. És curiós, però en l'administració de Justícia que té aparcades més de 270.000 sentències sense executar, un jove català, Francesc Argemí, ha tengut el «privilegi» d'una justícia ràpida i àgil des de la detenció a l'empresonament, tot passant per la instrucció i el judici. La desafecció per les banderes no em millora amb aquesta perversió del sistema judicial però, aquesta «justícia selectiva» que, per tant, no pot ser considerada justícia, aconsegueix augmentar la meva desafecció per allò que diuen representar alguns jutges; es digui Espanya o la llei.

ferranaguilo@ono.com



El Comitè de Solidaritat amb en Franki convoca a una concentració per al dissabte dia 10 de maig, a les 18 h a la Plaça de Cort, per reclamar la llibertat del pres polític Francesc Argemí, condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per presumptes injúries a Espanya.

Dilluns, dia 28 d'abril de 2008, a primera hora del matí, quan el jove terrassenc Francesc Argemí surt de casa per anar a la feina, una patrulla dels Mossos d'Esquadra vestida de paisà el deté i, després de portar-lo a la Presó Model de Barcelona, el trasllada a la de Can Brians.

Sense cap notificació ordinària prèvia, la detenció efectuada pels Mossos d'Esquadra en la persona del jove de Terrassa, Francesc Argemí, conegut com a Franki, empresonat per despenjar una bandera espanyola, mobilitza amplis sectors d'arreu dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

També a Mallorca. A Palma, dissabte, dia 10 de maig de 2008.

Voldria aclarir que la identitat reflectida com a "Joanot Colom" a aquest "Blog", si bé. com s'explica en altres entrades, fou i ha estat el meu nom de combat en diversitat d'aventures, la identitat personal que encobria era perfectament coneguda pels membres dels diferents equips de treball, com la que ara m'ocupa i en la qual "Joanot Colom" es una identitat compartida en vers d'uns principis, uns valors, memòria de vida, i la tasca a la qual s'encomana. La optimització en l'us de la xarxa, la dinamització ciutadana, tot plegat, amb una proposta clara i contundent cap a la corporatització social. Ni sales, ni coves. Agustí Baró i Bauló. Per aclarir possibles mals entesos.
Salutacions a Joanot Colom de la sala i a Joanot Colom de sa cova.
En aquest espai d'identitat compartida es treballa per a afavorir les relacions humanes en i per a recuperar els valors de la persona des de les òptiques particulars dels partícips, aprenent a compartir justament això, identitat, la qual, gracies a la tecnologia mai més caldrà ni recomanem ocultar.
Salutacions i gràcies pel vostre interès. Agustí.

Taula per Palestina organitza un acte a Palma

Leïla Khaled, activista històrica de la causa palestinenca, presidenta de la Unió General de Dones Palestines, membre del Front Popular d'Alliberament de Palestina, serà a Palma el proper dissabte 17 de maig. Farà una conferència, organitzada per Taula per Palestina, amb el títol "1948-2008: Palestina, 60 anys d'Al Nakba". Serà al Centre Cultural Flassaders (carrer de la Ferreria, 8) de PALMA a les 19'00 hores.

Feis-ne difusió।


 Gairebé 100 000 birmans han mort a causa d'un enorme cicló. Más de 40 000 persones segueixen desaparegudes. El nombre de damnificats súpera ja el milió. El més difícil d'entendre és que aquesta tragèdia no és només un desastre natural, el nivell de la devastació és una causa directa del mal govern de la Junta Militar Els generals sabien que venia un cicló. No obstant això, no en van advertir la gent, no van evacuar les àrees que sabien que serien les mes afectades i, com que la comunicació amb l'estranger està prohibida, no van deixar que la gent a l'exterior previngués a les mates amb temps. Cadascun de nosaltres que veu les notícies o usa Internet tenia accés a aquesta informació i no obstant això no es van salvar els milers de vides que haguessin ésser pogut salvar. Ara, en ple caos, la Junta està endarrerint els visats d'entrada al personal d'organitzacions humanitàries. Tots hi volem enviar ajuda, però temem que la Junta no retardi el procés, desvii els fons o els utilitzi d'una manera equivocada. L'Organització Internacional de Monjos Birmans, que inclou també diversos membres de l'oposició democràtica, va llançar una campanya alternativa d'ajuda humanitària per a poder distribuir queviures i medicines utilitzant la seva extensa xarxa de monestirs per l'interior del país. A Birmània, el monestirs són l'única institució que queda per a distribuir ajuda social, els únics que segueixen en contacte directe amb la gent. Segueix l'enllaç següent per a fer un donatiu humanitari urgent als monjos: https://secure.avaaz.org/és/burmacyclone/9.php?cl=86942352.
Fer un donatiu a l'Organització de Monjos és la millor manera d'assegurar que l'ajuda arribi directament als birmans que més en necessiten. Les organitzacions internacionals segueixen esperant per a treballar sota les regles de la Junta, la qual és capaç de robar part dels fons. A més, hi ha molt poques ONGs amb estructures de distribució a Birmània, ja que no hi han pogut treballar a causa de la dictadura. Els monjos ja hi son i hi tenen xarxes de cooperació que fins a a les zones més remotes. L'Organització Birmana de Monjos enviarà l'ajuda directament a cada monestir sense passar pel govern central. L'any passat, quan milers de monjos i ciutadans van sortir als carrers a demanar democràcia, la Junta es va mobilitzar ràpid per a esclafar el moviment. I avui, quan milers de persones es moren i altres estan sense llar, la reacció de la Junta ha estat lenta. Milers de persones d'arreu del món volem enviar ajuda però tenim por que un règim tan corrupte no la utilitzi per a fer bé, per, això, Avaaz ha decidit col·laborar amb els monjos. Ells ja hi són i ajuden i coneixen el terreny i sabran fer arribar l'ajuda ràpidament els qui més ho necessitin. Per favor, contribueix amb el que puguis, encara que només sigui amb un euro: https://secure.avaaz.org/és/burmacyclone/9.php?cl=86942352.
Amb esperança, Ricken, Ben, Graziela, Paul, Iain, Veronique, Pascal, Galit i tot l'equip de Avaaz.
PD: Per a més informació: La campanya d'Avaaz sobre Birmània
http://www.avaaz.org/és/burmareportback Articles sobre la situació: http://www.informador.com.mx/primera/2008/10696/6/birmania-bloqueja-esforços-de-la-onu-per a-lliurar-ajuda.htm http://www.elfinanciero.com.mx/ElFinanciero/Portal/cfpages/contentmgr.cfm?docId=119340&docTipo=1&orderby=docid&sortby=ASC http://afp.google.com/article/ALeqM5jxWFzyC-ne--v405HE21HM8eu0Cw http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/international/newsid_7389000/7389484.stm
Sobri Avaaz… Avaaz és una organització independent i sense intenció de lucre la missió del qual és garantir que els valors i les opinions de la majoria de la gent es tiguin en compte en les polítiques que ens governen. ‘Avaaz’ significa ‘veu’ en diversos idiomes asiàtics i europeus. Avaaz no accepta diners de governs ni d'empreses i el seu equip té la seu a oficines deLondres, Nova York, Washington, Ginebra, París i Rio de Janeiro.

Donar veu a la memòria és un projecte que ha anat sorgint al llarg de tres anys a l’IES Lluís Vives i que protagonitza l'alumnat de 1r d’ESO i veïns del districte de Sants (Barcelona), amb l’ajut dels Arxius del Districte i de l’arxiu del Centre de Documentació Artur Martorell de l’Ajuntament de Barcelona. Nois i noies de 13 anys reciten o llegeixen textos escrits per adolescents que visqueren moments històrics difícils, com ara els bombardeigs de Barcelona dels anys de la Guerra Civil, o els qui van ser víctimes del nazisme al gueto de Terezin de 1942 a 1945. A les representacions, l’alumnat ha estat protagonista del seu aprenentatge llegint, memoritzant i actuant davant d’un públic que en moltes ocasions era l’autor dels textos i dels dibuixos projectats. El públic també n'és protagonista, ja que es posa sobre l’escenari el seu món de l’adolescència o li mostren el patiment d’altres joves que com ells foren víctimes de la guerra i de l’horror. Pels seus objectius i per la seva metodologia, bàsicament pràctica, és una activitat que pot considerar-se d'aprenentatge servei.
salut । Joan Sanromà Bauló


Dramatització de textos escrits l’any 1937 per una alumna del Grup Escolar Lluís Vives

Alumnat 2n d’ESO

de l’IES Lluís Vives, curs 2007-2008

CENTRE CÍVIC DE L'ESTACIÓ DE MAGÒRIA (Gran Via, 247, Barcelona )

DIVENDRES 9 DE MAIG, 19 h

Amb seny, amb el coneixement que tenim a l'abast, optimitzant recursos, recuperant valors, seduint interessos, observant les entranyes, practicant empatia, fent un exercici docent de corporativisme social, amb optimisme, respecte, elegància i cortesia. T'hi apuntes!

n'aprenem mentre ho fem

Llorenç Valverde। Diari de Balears digital। Dimecres, 7 de maig del 2008. Edició N. 3517

Óscar Becerra, director general de tecnologies per a l'educació del govern del Perú, ha fet comptes i sembla que, de moment, li surten. Ha decidit invertir devers vuitanta milions de dòlars americans en comprar prop de mig milió d'ordinadors OLPC -One Laptop Per Children- per dotar els escolars de les zones més pobres del Perú amb un instrument d'aprenentatge al qual no havien tingut mai accés. Sense electricitat a la majoria de llars, sense comunicacions, les escoles sense llibres, amb aquesta iniciativa tracta de fer arribar l'educació on no havia arribat mai. Els comptes que ha fet li diuen que fer-hi arribar llibres li costaria devers cinc vegades més. I els ordinadors ja van carregats amb llibres digitals, tant manuals com contes i novel·les. L'aposta de Becerra és certament agosarada, ja que aquesta quantitat és aproximadament una tercera part del pressupost total d'inversions del seu departament, la qual cosa justifica també la decisió: tot el pressupost d'inversions, amb prou feines, li servia per arribar amb llibres a poc més de la meitat de la població escolar a la qual pot arribar amb aquests ordinadors. Ja n'he parlat d'altres vegades dels OLPC, una iniciativa que arrenca del MIT i que va ser presentada per Negroponte al Fòrum Econòmic Mundial de Davos el 2005. El projecte consistia a dissenyar i construir ordinadors -que no havien de costar més de 100 dòlars- destinats a ser comprats a l'engròs per governs del Tercer Món, amb l'objectiu d'impulsar l'educació en les zones més deprimides del món. Un dels lemes que Negroponte va fer servir a la presentació d'aquest projecte va ser que si hom mira a qualsevol problema actual de món, hi trobarà que a l'arrel sempre hi ha un problema amb l'educació. El projecte ha anat i ha vingut, vull dir que va ser rebut amb un cert escepticisme, que prest li varen sortir competidors -Intel i Microsoft- que han quedat a no-res i, sobretot, que ben aviat va quedar palès que el preu de cost real era ben bé el doble, uns 188 dòlars. Per altra banda, com que no varen aparèixer compradors clars, semblava que el projecte era més un fracàs que una altra cosa. L'aposta del Perú l'ha reviscolat i, molt especialment, l'ha situat a les seves coordenades inicials, fer arribar als racons més remots i més deprimits els recursos per facilitar als nens d'aquests indrets una educació que els permeti encarar amb certes garanties els reptes del món modern.

Fa cosa d'un any i mig que vaig ser a Lima una setmana i vaig quedar impressionat per la pobresa que hi vaig veure, i això que ens tenien ben guardats a una zona residencial. Però no varen poder evitar que en els desplaçaments poguéssim copsar una part d'aquesta realitat. Els dic això perquè es puguin fer una idea de com deu ser la situació a les zones objectiu del projecte dels OLPC, atès que el mateix Becerra diu que els nens de Lima són massa rics i tenen moltíssimes més oportunitats que els de les zones rurals. El reportatge que m'ha posat sobre la pista d'aquesta iniciativa -Technolgy Review d'aquest mes- també parla d'un pilot que s'està desenvolupant a Arahuay -una ciutat pobra però no prou pobra com per formar part de l'objectiu final del projecte- i s'hi descriuen algunes de les situacions d'aprenentatge que aquests estris han possibilitat. Becerra també sembla tenir clares quines són aquestes opcions d'aprenentatge que vénen de la mà d'aquests ordinadors i cit ben bé literalment: «Un dels problemes que té arreu l'educació és que els nins no entenen per què han d'aprendre el que se suposa que han d'aprendre. Quan tens un ordinador, i quan els alumnes tenen un ordinador, comencen a entendre alguns d'aquests perquès. Veuen que poden fer coses que tenen sentit per a ells, com per exemple filmar una pel·lícula sobre els seus animals o qualsevol altra cosa, aleshores entenen per què necessiten aprendre tots els aspectes relacionats -i no es tracta només de tecnologia- com expressió, articulació d'idees, representació artística...».

El reportatge, com és propi de l'estil periodístic anglosaxó, està farcit d'anècdotes personals, entre les quals hi la descripció de l'orgull amb el qual el pare d'un d'aquests nins observa com el seu fill maneja un d'aquests ordinadors, tot plegat el du a afirmar el que he agafat avui com a títol: la meva esperança és que ell tingui esperança i, ara per ara, l'esperança li ve de mà d'aquest estri. I, ho creguin o no, la seva esperança és també la nostra.


Llorenç Valverde. Catedràtic de la UIB.
dmilvg0@ps.uib.es

Sóc un rodamón, dormo sempre al ras,
sota els vells estels, en la nit.
Busco un bon company, que no em sigui estrany
i en meni el camí a seguir.
Porto al meu sarró sols un tros de pa
que vull compartir amb l'amic
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir l'amic a prop meu.
Company faig la ruta, de dia i de nit,
cantant l'esperança de viure en camí.
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir l'amic a prop meu.

Ma joia ha estat sempre l'alegre amistat
que viu a la cambra d'un cor confiat.
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir un cor a prop meu.

Les valls, les muntanyes, el mar i els estels
en canten la joia d'un món molt millor
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir l'amic a prop meu.

Company fem la ruta, de dia i de nit.
Cantant l'esperança de poble en camí-
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir l'amic a prop meu.

Sóc un rodamón, dormo sempre al ras,
sota els vells estels, en la nit.
Busco un bon company, que no em sigui estrany
i en meni el camí a seguir.
Porto al meu sarró sols un tros de pa
que vull compartir amb l'amic
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir l'amic a prop meu.
Company faig la ruta, de dia i de nit,
cantant l'esperança de viure en camí.
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir l'amic a prop meu.

Ma joia ha estat sempre l'alegre amistat
que viu a la cambra d'un cor confiat.
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir un cor a prop meu.

Les valls, les muntanyes, el mar i els estels
en canten la joia d'un món molt millor
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir l'amic a prop meu.

Company fem la ruta, de dia i de nit.
Cantant l'esperança de poble en camí-
I cerco entre els homes, aquells més humans
i tenir l'amic a prop meu.

Joan Melià। Diari de Balears। Dimarts, 6 de maig del 2008. Edició N. 3516


E
n el darrer i excel·lent llibre de Guillem Frontera, La mort i la pluja, el narrador conta la història del blonco en Sebastià, un mallorquí que, sense formació acadèmica, se n'anà a cercar fortuna a l'Argentina. En un temps que feia d'agrimensor, enmig de la Pampa (a més de cinc-cents quilòmetres del poble de més a prop), va veure que li era necessari saber obtenir la hipotenusa d'un triangle rectangle. Durant una època, l'obsessió per resoldre-ho li va dur tants de mals de cap que emmalaltí i tot. A la fi, sense saber molt bé com, arribà a la fórmula a2 + b2 = c2. N'estava tan satisfet que, fins i tot, va pensar que si la patentava es faria ric i trauria de la misèria els seus. Dos anys més tard, a Buenos Aires, quan volia patentar la fórmula, un psicoanalista català, que en formava, d'argentins, li va explicar que, dos mil quatre-cents anys abans a un lloc molt lluny de la Pampa, Pitàgores ja l'havia trobada. Ja podeu imaginar-vos l'efecte que li va fer; per sortir-se'n necessità l'ajut del psicoanalista.

La lectura del capítol fronterer, m'ha recordat una cosa -d'abast molt menor- que m'ocorregué a mi, no fa gaire. Vaig escriure l'article «La caverna, encara» (DdB, 4/3/08), amb la seguretat -ben pueril, després ho vaig veure- que la relació que hi establia entre el mite platònic i la televisió era original. Quan, el diumenge abans de publicar-lo, fent empelts en companyia d'un amic, li vaig comentar aquest paral·lelisme, es va entusiasmar amb la troballa -és un bon amic-, tant que ens va fer estranyar a tots dos que ningú mai no l'hagués fet. En arribar a casa, vaig obrir el Google i vaig fer una cerca amb mots com «Pitàgores, caverna, televisió»: la llista de texts en què es feia la comparació va ser brutal. Sort que vaig ser a temps d'afegir enmig de l'article un prudent «molts són els qui han vist aquest paral·lelisme». Ja hem estat tants els humans d'ençà que hi som que, segurament, poques vegades som originals, encara que ens ho creguem. Per tant, convé ser prudents.

Dic això perquè volia referir-me als GPS i no em sé estar de dir que, tot i semblar nou, és un invent ben antic. Els tres Reis n'usaren un per anar fins a Betlem, encara que no l'anomenaven GPS (global positioning system; no hi havia tanta pressió de l'anglès, aleshores), sinó estel. Fins no fa gaire, els mariners, també s'hi guiaven per aquesta classe de GPS. Tan antic és aquest invent com el de l'eixugadora de roba amb energia solar. El problema que tenen és que ningú no paga per usar-los, per això estan en desús i són substituïts per uns altres que permeten que qualcú cobri.

L'anglicització que ens arriba pels GPS no es limita al nom, sinó que abasta camps més delicats. No fa gaire vaig anar a Calvià i com que no hi sé gaire les tresques, som d'aquells del Pla que d'habitud no solen anar allà deçà Palma. Sabent-me aquest límit, un amic que havia de venir amb el meu cotxe es va presentar amb un GPS hispanòfon, decidit que en seguíssim les instruccions. Així ho fèiem, però amb dubtes: cada vegada que acabàvem una maniobra ens ordenava que circulàssim per l'esquerra, fins que vérem que el problema era de traducció, ja que en anglès devia recomanar circular «on the left» (així van), i en la traducció, literal, pel que sembla, deien «por la izquierda». Sort que era autopista, perquè si hagués estat de doble sentit hauríem tengut un denou (excepte si els que venien en sentit contrari també haguessin usat el mateix GPS). S'ha de dir que, així i tot, arribàrem davant el restaurant; el problema va ser que no hi hagué aparcament.

Està prou dit que les llengües de les comunitats lingüístiques vinculades al poder (polític, econòmic, etc.) que domina altres comunitats interfereixen sobre les dominades, fins i tot en situacions absurdes. Hem vist exemples de l'anglès en relació amb totes les altres i amb el castellà. Però en tenim d'altres més a prop, en els indicadors de vies de cintura i autopistes, que fa poc que han tornat bilingües, sovint grotescament. Un dels missatges que donen és «Circule / por carril / derecho» i «Circuli / per carril / de la dreta». Com que en castellà a la mateixa línia no hi cap «por el carril» han optat per llevar l'article. I, clar, la versió catalana, supeditada a la castellana, també es fa sense article. No em digueu que costaria molt escriure «pel» en lloc de «per» i farien la frase normal. Un altre cas d'aquests, però per causes diferents, és l'indicador de la via de cintura que diu el temps que falta per arribar a la desviació de «Valldemoss.», en què abreugen el nom suprimint la a del final i hi posen un punt, el qual ocupa l'espai que podria ocupar la a. Fixau-vos-hi (a les hores punta, que també deu ser un anglicisme, no suposa gens de perill).

Tampoc no és gens original queixar-se del poc esment en l'ús de la llengua (en els dos sentits, qualitatiu i quantitatiu).


Joan Melià. filòleg.

Climent Picornell। Diari de Balears digital। Dilluns, 5 de maig del 2008. Edició N. 3515

La veritat és que la teoria social, o literària, de la pertinença a generacions s'esbrava de cada dia un poc més. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? Però a mesura que ens acostam a l'actualitat les generacions s'aprimen, tant com els estils i les modes, i les maneres d'entendre el món es comprimeixen d'allò més. El significat biològic de generació ja fa temps que ha deixat de tenir sentit ( Sant Agustí deia que cada trenta anys). Va ser reemplaçat, primer per la durada mitjana de la vida humana -amb A. Compte i Stuart Mill al davant, durant el segle XIX- fins que el concepte botà cap als camps de les relacions socials i culturals dels individus. Però ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. La música moderna ens dóna exemples de les successives subgeneracions, o tribus modernes si tant volen, de la New wave, al Heavy metal, el Punk, el Reggae, el Grunge, l'Indie Pop, el Hip Hop... La generació de la Transició -del franquisme al postfranquisme-, els qui tenim ara de 50 a 70 anys, ben estudiada per Victor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del nombre de fills, ha d'afrontar la paradoxa de què la societat s'omple de vells, però hi predominen els valors «joves». Ara, però, s'han anat succeint les noves generacions, que coexisteixen o es capolen les unes damunt les altres.

Així, a la Generació X, els nascuts durant els anys 70 -els adolescents dels anys 80- els post baby-boomers , els qui ja no cregueren en déus, ni en els Reis, els qui practicaren sistemàticament relacions sexuals prematrimonials, els qui no respectaren els pares en sentit antic, els qui escoltaren Punk, van ser substituïts per la Generació Y. Aquests, nascuts a partir dels anys 80 -els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles, consumistes, i començaren amb internet. Però ja els han enganxat els de la Generació Google, nascuts durant els anys 90, -els adolescents dels anys 2000- els qui arriben de marxa més enllà de les sis, han crescut amb més aparells connectats que els altres, el telèfon mòbil evolucionat, el seu punt de connexió és internet, i els seu cercador més popular Google.

Ara resulta que la generació Google és a punt de resultar un bluff, sobretot en relació a les seves habilitats en xarxa. Tot i que me sona a allò que diu ma mare que «en els seu temps les cançons deien coses i no com «, o a allò què «el nostre batxillerat si que era bo i no com ara»; «no com ara» és una justificació de vells, o de no voler entendre que els nostres joves o els nostres fills, són, repetim-ho, «més fills del seu temps que de la seva mare». Ens movem, com sempre, entre allò què els vells temps mai foren millors, o què els vells rockers mai moren, o mai voldrien morir, amb algun ridícul espantós com el del Rolling Stones, guanyant doblers a balquena damunt els escenaris, malgrat el seu aspecte decrèpit. Resumint: les darreres fornades havien parit les generacions X i Y, ja amb una subclasse, la generació Google. Una generació enxarxada, la net generation, la generació connectada ( ara amb els Ipods i els Iphones). Ara resulta, però, que a un estudi de la «Joint Information Systems Committee» es diu que la «Generació Google», no és la que millor es mou a la xarxa. Diu textualment «si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt en motors de cerca, 'veu' més que 'llegeix' i no posseeix habilitats crítiques i analítiques per avaluar la informació que troba a la web». Aquest estudi, el Comportament Informatiu de l'Investigador del Futur, és recent, gener de 2008, i fa avinent que alguns detalls d'aquesta generació -impaciència en la recerca i la navegació, tolerància zero per a qualsevol retard en la satisfacció de les seves necessitats d'informació- s'estan convertint en norma per a tots els grups d'edat, des dels més joves fins als més vells que manegen internet. Profetitza l'inexorable creixement del llibre electrònic i les formes virtuals de publicació.

Som, com es veu, en unes condicions que defineixen, cada pic més, les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). No fa molt tampoc, finals de 2007, la Universitat Oberta de Catalunya presentà el «Projecte Internet Catalunya», un dels majors projectes de recerca per esbrinar els nous comportaments amb vista a la invasió total de les TIC, codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es constatà una dinàmica de transformació. Hi ha una substitució gradual dels mitjans de comunicació tradicionals basats en la imatge i el consum familiar, sobretot la televisió, per la gestió individual, flexible, personalitzada i especialitzada de tot tipus de continguts. Així, amb internet a casa, canvien els usos i els consums dels mitjans de comunicació tradicionals i s'obren nous canals, tot i que amb l'edat i l'experiència, els usos s'especialitzen i es diversifiquen, i obren noves perspectives d'un univers multicanal i multiplataforma. Ara bé, diuen, «internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat». L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç d'enllestir projectes és una persona, més fa servir Internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. «Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat». Vaja! Entre el semibluff de la Generació Google i el cant a la llibertat dels usuaris d'Internet -en contra de la imatge que es té d'ells d' introspecció i d'aïllament davant els ordinadors- s'haurà de conformar una percepció dels internautes lluny dels llocs comuns més habituals.


Climent Picornell

A la batalla de Portopí, quan Jaume I "El Conqueridor" va avançar contra els musulmans, veié que els seus cavallers no ho feien i els dirigí el crit de vergonya.

La cosa va d’això, d’avançar, de tenir present la història, les seves mitologies i fins i tot les seves visions parcials, les quals en ocasions resulten força edificants.

Veritat que estem tots d’acord que l’aprendre de llegir i escriure és un dret inalienable? I és que no hi estem, també tots plegats, que això de llegir i escriure és per a adquirir coneixement? I el coneixement? Què ens permet el coneixement?

Avançar.

L’accés gratuït a la xarxa i les noves tecnologies ho permeten. Què esperem per a fer-ho tots plegats?

Escriure, llegir, comunicar, créixer, avançar ...

Tot plegat amb un codi multimèdia que fins a la data sols podien emprar els que podien. Ara, quasi bé, podem tots. Sols cal instruir sobre com usar-lo, socialitzar aquest coneixement.

I això és el que es proposa en i amb aquest “blog”: Facilitar l’ús de la xarxa, i educar en aquest ús, per a recuperar valors que ens permetin tornar al carrer i compartir coneixement.

Amb l’optimització de l’ús d’un esquema visual bàsic que ens permeti avançar i aprendre a comunicar, a compartir, amb les eines de què avui disposem per afrontar el futur. Un futur que personalment prefereixo endevinar ple de ventures.

T’hi apuntes!? Avancem plegats!?

Despertàvem a l'adolescència trobant-nos a la dècada dels 70. Anys foscos per a l'associacionisme i l'exercici de llibertats. Grisos núvols encalçaven les identitats. Alguns preníem consciència del que ens envoltava. Amb entusiasme i molt de coratge. Calia molt de coratge. Ens organitzàrem clandestinament entorn de cèl·lules pacífiques d'acció social. Els temps que corrien recomanaven molta discreció. Així que per a evitar represàlies ens afanyàvem a encobrir les nostres identitats i en preníem d'altres de prestades. Joanot Colom era el meu nom de combat. Te'n recordes!?

(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

Quan per mi sigui la terra
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons pertot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.

Contacta

Correus electrònics:

agustibaro@gmail.com

Direcció postal / Address:
Joanot Colom
Vall d'Argent núm. 3, 1r, 1a
07014 Palma
ILLES BALEARS - ESPANYA

;;