Joanot Colom

Gabriel García Márquez va dir que donaria tota la seva obra a canvi d’haver escrit la cançó Pedro Navaja... Jo he pensat molt en la cançó aquesta setmana, en la qual he repassat el debat que he mantengut amb el Sr. Alemany i en què he rebut una inoblidable lliçó. Si he repassat la discussió no és per mor que la pallissa hagi estat molt grossa –que ho ha estat– , sinó perquè vaig quedar esglaiat d’haver perdut. Era llavors quan em venia al cap aquella estrofa fina de Pedro Navaja que repeteix una i altra vegada: «La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida». Abans que vos conti els gols que sense pietat m’han clavat en la disputa voldria relatar una petita història semblant a la meva. És la de l’enfrontament en una sessió de la Societat Botànica de Londres que tengueren, el 1860, el bisbe d’Oxford, Wilbeforce, i T. H. Huxley sobre el darwinisme. Primer va parlar el bisbe, que va amollar, segons els darwinistes, una sèrie de desbarats i de mentides. La llegenda conta que quan el bisbe va acabar la seva perorata, Huxley, que havia de contestar-li, digué a qui tenia assegut al costat: «Déu –ell, que era un conegut ateu– ha posat en les meves mans aquest aucellet: el faré miques». I així ho féu o almenys així ho va donar per fet. De llavors ençà Huxley, els darwinistes i els seguidors varen donar per bona la història que Huxley havia ridiculitzat el bisbe d’Oxford. Fa, tanmateix, un grapat d’anys, S. J. Gould va anar a Anglaterra i va llegir a la premsa contemporània la famosa discussió i va poder comprovar que el combat havia acabat, en el millor dels casos per a Huxley, en empat, i molt probablement en derrota. «Sorpresas te da la vida», hagué de pensar el darwinista Gould.

Una cosa semblant m’ha passat a mi. En el debat jo he cregut ser Thomas H. Huxley pels arguments racionalistes que he emprat per atacar les idees del meu adversari, que em semblava, si no el bisbe, sí una espècie de canonge reaccionari. He tornat a llegir els texts en què jo li deia que utilitzar conceptes com «dret natural» o «llei natural» era anacrònic. També li vaig dir que la seva proposta d’objecció de consciència fiscal em semblava una idea brillant, però que abans de posar-la en pràctica m’agradaria que em digués a quin article acollir-me si em visitava un inspector. El Sr. Alemany no em contestà. El meu adversari va escriure de sociolingüística i va confondre diglòssia amb disglòssia. Realment això no té importància. El que sí en té, d’importància, és que el Sr. Alemany confongui la sociolingüística acadèmica, que és un saber objectiu que descriu una realitat social, amb una tècnica que tendria –diu– com a objectiu imposar una llengua a grups socials. He intentat fins ara recordar els meus arguments. Promet que m’hauria agradat poder, també, sintetitzar els del meu adversari, però en els seus escrits només he trobat dues objeccions a les meves idees i a la meva persona. La primera, naturalment, que m’agraden els cavalls de carreres. Què hi farem? No sabia que fos pecat. Algun dels recomanats públics del meu adversari tenen vicis pitjors, no? La segona, que si he guanyat dues vegades una càtedra ha estat per «enchufe» i per obscures maniobres pancatalanistes. Si sabés el Sr. Alemany qui eren els que m’examinaren i votaren! No eren, és quasi impossible, com ell, però tampoc eren –l’hi assegur– Prat de la Riba. Hi ha una darrera qüestió, i és que li vaig demanar en confiança si sabia escriure català, ja que havia posat una porcella que sí i els altres apostadors, que no. La pregunta comprenc que no era fàcil de contestar, però he de dir el meu opositor, amb el seu silenci, ens ha arruïnat la festa i el sopar. Tan poc com li costava dir sí o no! Bé, jo he dit el que he dit per justificar la meva esperança racional que vaig alimentar d’haver guanyat el debat. Ho dic sincerament. Però no comptava amb l’enorme habilitat dialèctica del meu oposant. El senyor Alemany va fer una jugada magistral i va dir que tot allò que jo creia que eren arguments racionals –els meus, naturalment– eren, en realitat, insults intolerables, i que, en conseqüència, no contestava i es va posar a definir el que és dogma i axioma. Amb un darrer bri d’esperança vaig llegir les cartes dels lectors. Aquests sentenciaren que el perdedor per KO era jo. Com realment ho havia estat Huxley contra el bisbe. No vaig trobar ni una sola carta a favor meu i sí una munió en contra. No vaig poder evitar que em tornàs al cap la lletra de la cançó: «La vida te da sorpresas. Sorpresas te da la vida. Ai, ai, ai».