Joanot Colom

Llorenç Valverde। Diari de Balears digital। Dimecres, 7 de maig del 2008. Edició N. 3517

Óscar Becerra, director general de tecnologies per a l'educació del govern del Perú, ha fet comptes i sembla que, de moment, li surten. Ha decidit invertir devers vuitanta milions de dòlars americans en comprar prop de mig milió d'ordinadors OLPC -One Laptop Per Children- per dotar els escolars de les zones més pobres del Perú amb un instrument d'aprenentatge al qual no havien tingut mai accés. Sense electricitat a la majoria de llars, sense comunicacions, les escoles sense llibres, amb aquesta iniciativa tracta de fer arribar l'educació on no havia arribat mai. Els comptes que ha fet li diuen que fer-hi arribar llibres li costaria devers cinc vegades més. I els ordinadors ja van carregats amb llibres digitals, tant manuals com contes i novel·les. L'aposta de Becerra és certament agosarada, ja que aquesta quantitat és aproximadament una tercera part del pressupost total d'inversions del seu departament, la qual cosa justifica també la decisió: tot el pressupost d'inversions, amb prou feines, li servia per arribar amb llibres a poc més de la meitat de la població escolar a la qual pot arribar amb aquests ordinadors. Ja n'he parlat d'altres vegades dels OLPC, una iniciativa que arrenca del MIT i que va ser presentada per Negroponte al Fòrum Econòmic Mundial de Davos el 2005. El projecte consistia a dissenyar i construir ordinadors -que no havien de costar més de 100 dòlars- destinats a ser comprats a l'engròs per governs del Tercer Món, amb l'objectiu d'impulsar l'educació en les zones més deprimides del món. Un dels lemes que Negroponte va fer servir a la presentació d'aquest projecte va ser que si hom mira a qualsevol problema actual de món, hi trobarà que a l'arrel sempre hi ha un problema amb l'educació. El projecte ha anat i ha vingut, vull dir que va ser rebut amb un cert escepticisme, que prest li varen sortir competidors -Intel i Microsoft- que han quedat a no-res i, sobretot, que ben aviat va quedar palès que el preu de cost real era ben bé el doble, uns 188 dòlars. Per altra banda, com que no varen aparèixer compradors clars, semblava que el projecte era més un fracàs que una altra cosa. L'aposta del Perú l'ha reviscolat i, molt especialment, l'ha situat a les seves coordenades inicials, fer arribar als racons més remots i més deprimits els recursos per facilitar als nens d'aquests indrets una educació que els permeti encarar amb certes garanties els reptes del món modern.

Fa cosa d'un any i mig que vaig ser a Lima una setmana i vaig quedar impressionat per la pobresa que hi vaig veure, i això que ens tenien ben guardats a una zona residencial. Però no varen poder evitar que en els desplaçaments poguéssim copsar una part d'aquesta realitat. Els dic això perquè es puguin fer una idea de com deu ser la situació a les zones objectiu del projecte dels OLPC, atès que el mateix Becerra diu que els nens de Lima són massa rics i tenen moltíssimes més oportunitats que els de les zones rurals. El reportatge que m'ha posat sobre la pista d'aquesta iniciativa -Technolgy Review d'aquest mes- també parla d'un pilot que s'està desenvolupant a Arahuay -una ciutat pobra però no prou pobra com per formar part de l'objectiu final del projecte- i s'hi descriuen algunes de les situacions d'aprenentatge que aquests estris han possibilitat. Becerra també sembla tenir clares quines són aquestes opcions d'aprenentatge que vénen de la mà d'aquests ordinadors i cit ben bé literalment: «Un dels problemes que té arreu l'educació és que els nins no entenen per què han d'aprendre el que se suposa que han d'aprendre. Quan tens un ordinador, i quan els alumnes tenen un ordinador, comencen a entendre alguns d'aquests perquès. Veuen que poden fer coses que tenen sentit per a ells, com per exemple filmar una pel·lícula sobre els seus animals o qualsevol altra cosa, aleshores entenen per què necessiten aprendre tots els aspectes relacionats -i no es tracta només de tecnologia- com expressió, articulació d'idees, representació artística...».

El reportatge, com és propi de l'estil periodístic anglosaxó, està farcit d'anècdotes personals, entre les quals hi la descripció de l'orgull amb el qual el pare d'un d'aquests nins observa com el seu fill maneja un d'aquests ordinadors, tot plegat el du a afirmar el que he agafat avui com a títol: la meva esperança és que ell tingui esperança i, ara per ara, l'esperança li ve de mà d'aquest estri. I, ho creguin o no, la seva esperança és també la nostra.