Joanot Colom

cebramcat | 07 Febrer, 2007 23:13 | Compartir:

L'Homenatge als Agermanats que, com cada any, organitza Esquerra Republicana a Palma, compta amb les intervencions de Ferran Tarongí, candidat d'Esquerra a la Batlia de Palma, i de Jaume Mateu president de l'Obra Cultural Balear.

S'ho paga reproduir aquesta darrera intervenció, feta davant d'una trentena de persones que s'han arreplegat a la placeta del Roser, davant del monument erigit per l'Ajuntament de Palma als Agermanats:

“Avui ens cal més que mai reivindicar el coratge de Joanot Colom i els agermanats que en el segle XVI, concretament el 7 de febrer de 1521, decidiren dir prou a l’abús, a la submissió, a la usura sense aturador.
Ens convé, igualment, reactivar tant la seva memòria –mítica i mística- com la lliçó que ens llegaren, això és, la prevalença perdurable de la dignitat per sobre de totes les coses.

Ens cal invocar el seu esperit rebel, la seva invacil·lant decisió d’agermanar la força, i no per declarar cap guerra, avui, sinó per signar la pau -hom diria que definitiva si possible fos- amb nosaltres mateixos i la nostra terra.
La rebel·lió d’ara per aconseguir la quitança dels actuals censals abusius ha de començar per desempallegar-nos d’una vegada per sempre de l’estigma i la malastrugança acomplexada del derrotat.
Perquè som, encara, aquí, entre les nostres coses i la nostra gent. Som vius abastament, encara, per aprofitar les albes i les vigílies.
Vull dir que tenim, encara, les mans per obrir solcs i camins; la veu per clamar i reclamar; la consciència necessària per no voler renunciar a res.

Aquesta pau amb nosaltres mateixos i la nostra personalitat col·lectiva és possible aconseguir-la si no deixam de fer peu en tot moment en allò que ens fa singulars, en aquelles diferències que, lluny de sembrar discòrdies i desigualtats, afermen la justícia, la llibertat i la dignitat.
I sobre aquests tres pilars s’ha de basar l’únic progrés que aquesta terra pot admetre i es pot permetre: el que fa fora i eradica els menyspreus constants al nostre caràcter, a la nostra història, a la nostra memòria, a la nostra irreductible voluntat de ser per sempre qui som sense haver de fer cap genuflexió ni demanar-ne permís.

Per pa i per sal ho repetim i no ens n’hem de cansar: aquest país nostre no pot suportar més tanta degradació i tant desencís.
Ara com fa quatre cents vuitanta-sis anys, la brutalitat s’ha instal·lat en els posts de comandament i en els centres immediats de decisió.
Ara com fa quatre cents vuitanta-sis anys el lucre més infamant d’un grapat magre neix de l’esquarterament del territori, de l’embrutiment del paisatge, del va intent de ridiculitzar la ciutadania.
La cobdícia ha esdevingut la mesura de totes les coses i ja no és respectable qui més coneixements ha adquirit, qui més saviesa ha acumulat per fer més sostenible la condició humana, sinó qui més i millor ha sabut pispar sense ser descobert.
I, per analogia, qui reclama respecte al territori, a la gent, al país, als nostres països i a la cultura que hem anat modelant fins ara amb seny de bístia vella, és tractat d’esvalotador i, en molts casos, de facinerós.
Així, a aquells que no volem que tractin la nostra cultura inferiorment a qualsevol altra, se’ns acusa de voler imposar.
Els qui planten cara a la submissió cultural i lingüística, se’ls denigra socialment, se’ls silencia injuriosament i mentidera.

Servar la memòria de Joanot Colom, Joan Crespí i els agermanats comporta parar la taula de la reivindicació. Això vol dir, de mancomunar tant la força com l’objectiu d’excloure dels nostres àmbits la mentida, la depredació, l’exclusió arbitrària de qui dissenteix, la misèria de la golafreria toixa, la distorsió interessada de la història, el segrest de la memòria.
Reivindicar vol dir posar messions fortes per la cultura, és a dir, apostar-ho tot per la llibertat.
Invocar els agermanats significa vindicar la sensibilitat enfront de la lletjor de la mediocritat i la grisor de la fugacitat.

I hem de ser capaços, seguint la petja agermanada, de fer un sol cant amb tot de veus, naturalment. Hem de ser capaços de vèncer els recels, els biaixos, els imprescindibles matisos de grups i aliances per plantar cara, una sola i aclaparadora, a la ponentada que vol convertir les nostres illes –i els nostres Països- en un terrossar erm, en un redós humà sense cap ni centener.
Emperò només ho podrem fer junts tots els que creim fermament en la força, la puixança i la perdurabilitat dels nostres atributs com a poble.

Després d’esquarterar el cos de Joanot Colom i d’engabiar el seu cap perquè servís d’espantarevoltes i arruixareclamacions, derruïren ca seva i cobriren el solar de sal perquè res més no hi pogués néixer.
Fins a la quarta generació, els seus descendents no tingueren dret a cap nom, a gaudir de personalitat. N’han passat més de quatre, de generacions, raó per la qual tots ens en podem sentir hereus. Ara mateix, tots podem ser Joanot Colom.

Així, actuem en conseqüència:
diguem prou, basta, pus befes i menyspreus amb les úniques armes que reconeixem: la llibertat i la paraula.
Honor i glòria, doncs, al poble que llaura el seu futur amb les relles profundes de l’autoreconeixement i la dignitat."