Joanot Colom

Llorenç Valverde. Diari de Balears digital. 14/5/08
Les audiències televisives varen ser de les primeres afectades per l’expansió d’Internet: hi havia estudis, als Estats Units, que parlaven de la desaparició d’un considerable percentatge d’espectadors। El problema era que no havien canviat de cadena, sinó que, simplement, no hi eren o, més ben dit, estaven navegant per Internet। Evidentment, aquest era un fenomen que preocupava els directius de les televisions ja que la fuita d’espectadors significava essencialment la disminució dels ingressos publicitaris। Però la preocupació tenia aspectes nous i altament inquietants, atès que era normal tenir més o menys audiència d’acord amb l’encert o no de la programació, però fins aleshores, els espectadors que no miraven la teva cadena, miraven la del costat i sempre eren recuperables, a la temporada següent, amb canvis a la programació। Però en aquell moment la cosa anava d’un altre pal ja que els espectadors no miraven la televisió, encara que fos la competència: eren a un altre lloc। La veritat que aquesta és una història que havia fet servir alguna vegada per mostrar el poder d’una Internet incipient, però aviat va quedar oblidada, probablement perquè Internet i la televisió varen deixar de ser competidors, ja que, per exemple, i segons resultats del PIC –Projecte Internet Catalunya– un considerable nombre d’adolescents fan servir més de dues pantalles simultàniament, vull dir que miren la televisió, a la vegada que naveguen per Internet amb el portàtil a sobre de les cuixes, mentre estan intercanviant missatges a través dels seus mòbils
Tot i així, segons que explicava el New York Times dilluns passat, sembla que la història dels espectadors desapareguts s’està tornant a repetir: aquesta vegada n’han perdut sis milions respecte del mateix mes de l’any passat, però ara ja no ho atribueixen que estiguin navegant per Internet, ara hi ha, essencialment, dos culpables: d’una banda hi hauria els enregistradors digitals de vídeo i, de l’altra, la televisió via web. Dels primers s’ha de dir que el més popular tal vegada sigui el TiVo, que té prestacions molt notables, entre les quals cal destacar la simplicitat d’ús, tot i que aquesta és una característica que ve associada a ben bé tots aquests enregistradors digitals. Tan simple com pitjar un botó, tant per enregistrar com per veure, cosa que deixa els sempre complicats enregistradors de vídeo analògics en el lloc que els pertoca, és a dir, en el de les relíquies. Els enregistradors digitals han instaurat definitivament el time-shifting, és a dir, canviar el moment de veure els programes de televisió i, el que és pitjor, fan possible que en vegis un mentre n’enregistres un altre. Amb tots els efectes no desitjats que això té sobre les mesures de les audiències. La veritat és que algun directiu de les cadenes americanes confessa que, si pogués, prohibiria els enregistradors digitals, però encara se’n deu recordar del ridícul que varen fer les productores –juntament amb algunes cadenes– quan, devers el 1984, varen intentar que fos declarada il·legal la fabricació i venda d’aparells de vídeo, justament perquè permetien això del time-shifting, que consideraven atemptava contra els drets de propietat intel·lectual dels autors dels programes. El cert és que va venir d’un vot –el de qualitat del president del tribunal– que no se’n sortissin amb la seva, i encara el vot venia justificat pel fet que amb els aparells de vídeo analògics es podien fer altres coses que sí eren legals, un argument que no sé si se sostindria avui respecte dels aparells digitals.
Pel que fa a l’altre culpable de la desaparició dels espectadors, és a dir, la televisió via web que permet, a més, rebre la televisió en els mòbils, la cosa és ben diferent. Sembla que hi ha una forta tensió entre els ingressos que aquesta nova manera de veure la televisió significa i la forma tradicional del negoci, és a dir, la publicitat, atès que, de moment, una mà no renta l’altra, vull dir que el que guanyen d’una manera no compensa el que perden de l’altra, la qual cosa ha portat a algunes cadenes a suprimir –cal esperar que momentàniament– la possibilitat de comprar i de veure els programes estrella a través del web, la qual cosa els ha significat una victòria parcial, en tant que l’audiència s’ha recuperat una miqueta. En definitiva, tot indica que l’anunci –antic a hores d’ara– que ja no caldria veure el programa de les nou a les nou, està topant amb el passat, és a dir, amb la publicitat. Però estic convençut que no cal passar gaire ànsia, tard o d’hora la raó acabarà triomfant, probablement de la mà de noves formes de publicitat que conjurin els perills de la situació actual. I és que, el negoci és el negoci i no hi ha millor negoci que el negoci del lleure. En això darrer sembla que hi estan d’acord tots: el present, el passat i el futur.
Llorenç Valverde. Catedràtic de la UIB.dmilvg0@ps.uib.es